QUI SOM

Si tens fills (o planeges tenir-los) , si tens dubtes sobre la criança, si t'agradaria trobar un grup de pares/mares que et poguessin ajudar, recolzar..si busques informació sobre la Lactància Materna, sobre l'alimentació complementària o sobre el son dels infants, si les teves nits són mogudes, si fa poc que has tingut un bebé i estàs en ple post part i ningú t'entén, o simplement, t'agradaria compartir amb nosaltres les teves experiències, no ho dubtis, VINE! Ens podràs trobar el SEGON I QUART DISSABTE DE CADA MES al Centre Cívic de PLA DE PALAU (COSTAT PARC MIGDIA) de 16.30 a 18.30

dilluns, 21 d’abril del 2008

De l'úter al pit

Us deixo un fragment extret del llibre Maternidad y Lactancia, de Gro Nylander, pediatra noruega cap del departament d'Obstetricia de l'Hospital General d'Oslo, mare de tres fills, especialista en lactància materna, fundadora del Centre Nacional de Lactancia de Noruega i creadora d'un vídeo, que moltes de vosaltres segurament haureu vist en algun curs de preparació al part, titulat "El pit no té horaris".
Personalment m'ha agradat molt. Està escrit amb molta dolçor i descriu molt bé les sensacions i accions que passen en el part i minuts després.
Espero que us agradi.

Patufa

Del útero al pecho: nacida para mamar

La pequeña GRY acaba de nacer en la sala de partos número tres. ¿Quieres venir conmigo, y nos sentamos muy calladitas en un rincón para admirar lo que viene después?

Gry lo tiene todo a su favor para comenzar con buen pie la vida fuera del útero. Es un bebé largamente esperado, y su madre, Siri, ha tenido un buen parto. Han sido catorce horas, y dolerle, le ha dolido; pero el parto ha evolucionado bien y ha sido soportable. El cuello del útero se fue abriendo poco a poco, y las pausas entre contracciones fueron tranquilas. Siri recuperaba fuerzas tan bien entre las pausas que no necesitó medicamentos para el dolor. En el momento más duro, justo antes de llegar a los diez centímetros de dilatación completa, pasó un rato en un baño caliente. Y en el expulsivo llegó a dormitar entre contracción y contracción. “Era como descender en balsa por un torrente”, dijo más tarde. Violentas fuerzas de la naturaleza la arrastraban. Sólo había que dejarse llevar y ayudar con toda su energía. Le hicieron masaje con aceite caliente en el periné, que se fue dilatando gradualmente.

Gry se deslizó lentamente, escurridiza como un águila, sin causarle a su madre ni el más mínimo desgarro.Ahora está ahí, entre las piernas de Siri. Pequeña, mojada, extraña y un poco ensangrentada. Unas manos cálidas y enguantadas la sostienen, le limpian delicadamente la nariz y la boca, le secan el pelo pringoso. El cordón umbilical late con fuerza, porque la placenta todavía transmite alimento y oxígeno desde Siri a su hija. Gry permanece un par de minutos a nivel más bajo que el vientre de su madre. Eso es magnífico, porque en esos momentos está recibiendo la última transfusión de sangre de la placenta antes de proseguir el viaje más importante de su vida: el viaje del útero al pecho.

Gry tiene un color azul y está cubierta de grasa. Primero protesta, y luego llora. La matrona y su ayudante sonríen. Are, el padre (porque se ha convertido en padre de repente) se deja caer sobre la silla con un gruñido de alivio. Exhausta y satisfecha, Siri siente que ya todo ha acabado: los largos meses de espera, las contracciones, la emoción del expulsivo cuando empujaba como si se le fuera la vida en ello (y así era, en efecto), el ardor que sintió al dilatarse el periné…

El primer encuentro
La comadrona levanta al bebé para entregárselo a Siri. Matrona, en noruego, es jordmor, “madre de la tierra” porque la mujer más experimentada que ayudaba en el parto levantaba ritualmente al bebé, nacido sobre la tierra, para entregárselo a la madre. De repente, Siri es madre. ¡Mamá! Se siente madre y siente que Gry es su hija.

Alguien ha desabrochado el camisón de Siri, y su hija descansa desnuda sobre su piel. Le entregan una toalla caliente, porque quiere secar ella misma a su hija. La seca frotando suavemente, le da calor y la estimula para que respire y continúe viviendo. Sus acciones evocan los continuos lametazos y empujones que dan otros mamíferos a sus crías recién nacidas. Siri se ocupa de Gry con cierta torpeza, mientras ésta, sobre la barriga de su madre, va adquiriendo un color rosado. Hay mucho espacio; la barriga cálida y grande de repente se ha quedado casi vacía. Are corta el cordón umbilical por donde le indica la matrona. Un poco tembloroso y con un nudo en la garganta separa a su hija de la madre. Ahora Gry es si cabe un poco más suya.

Gry llora un poco, tensa los músculos con inquietud y no parece nada contenta de estar fuera de la acogedora caverna del útero, donde ha vivido durante nueve meses. En la cama, gracias a la lámpara térmica puede estar desnuda, moverse libremente, tocar y ser tocada. Siri comienza a palpar tímidamente a su hija, primero con las yemas de los dedos livianos y cautelosos. Cada vez más segura acaricia las manos y pies del bebé, tamborilea sobre sus tiernas extremidades, se atreve al fin a palmearle la espalda con la mano extendida, la sujeta con ternura, la mece suavemente.

Lo correcto es que sean las manos de Siri las primeras en tocar a Gry sin guantes. En el útero ha estado prácticamente libre de bacterias, ahora toda su piel se recubre de ellas. La mayoría son benignas, pero algunas son hostiles. Por eso es importante que provengan de Siri: su leche tendrá anticuerpos contra esas bacterias y protegerá a Gry. La persona que toque al bebé podría ser Are, su papá. Dos personas que viven juntas tienen muchas cepas bacterianas en común, de modo que la leche materna suele proteger también contra las bacterias del padre y del resto de la familia.

Te estoy viendo
Gry se tranquiliza y permanece quieta. Parpadea con sus ojos azul oscuro, cuyas enormes pupilas parecen contemplar el infinito. Siri la mueve un poco para verla mejor, inclina la cabeza hacia ella, la mira a los ojos.”¡Me está mirando!”. Algunos investigadores han descubierto que el contacto ocular precoz es importante para fortalecer el vínculo madre hijo. Una cosa es segura, el recién nacido normalmente mira y observa, y para fijar la mirada prefiere un rostro con ojos brillantes a cualquier cosa.

Gry protesta un poco más, estira las piernas, las vuelve a flexionar, patalea y se desliza un poco hacia arriba. Luego descansa ¡Qué fatigoso es moverse fuera del agua en que flotaba ingrávida!

Escúchame
Gry empieza a llamar a su madre con sonidos breves y penetrantes: “¡EH! ¡EH!” Siri responde, sin darse cuenta de lo que hace. Con voz suave y aguda dice: “Por fin has llegado, mi niña bonita. ¡Qué linda eres! Te estábamos esperando, Tesoro. ¡Hola, Cariño!” A los bebés se les habla con voz de seda. No necesita pensarlo, el maravilloso instinto maternal impulsa a Siri a hablar con tono agudo. Como hacemos la mayoría de las mujeres cuando estamos con un bebé. No podemos evitarlo. Es un sabio instinto: la ciencia ha demostrado que los bebés muestran interés precisamente por este tono de voz, mientras que una voz grave, por cariñosa que sea raramente les resulta tan cautivadora. También se ha comprobado que los recién nacidos prefieren la voz de su propia madre a cualquier otra, seguramente porque están acostumbrados a esa voz desde el útero. Si el padre ha hablado mucho o cantado cerca de la barriga, su voz será la segunda favorita. Así descansan Siri y Gry, charlando, sin que nadie las moleste. Are está sentado junto a ellas y, con un brazo sobre los hombros de Siri, las abraza a las dos. Siri sostiene a su hija, Are sostiene a la mujer que se ha convertido en la madre de su hija. Ésta es su familia. La matrona y su ayudante se desplazan por la sala en silencio mientras recogen y limpian.
La placenta se desprende llenando el canal del parto, y basta un breve pujo para completar el alumbramiento. Es grande y blanda, y brilla con las membranas traslúcidas que envolvían a Gry. La placenta sigue siendo hermosa pero ya no tiene ningún papel en esta historia.


Que bien huele
Siri olfatea, deleitándose con el olor de la cabeza de su hija. No sabe que es así como casi todas las madres huelen a sus hijos. No es consciente de que incluso nosotros, humanos modernos de sentidos abotargados, usamos el olfato más de lo que pensamos. En un estudio, la mayor parte de las madres fue capaz de reconocer a sus hijos de pocos días con los ojos vendados, sólo por el olor. Una oveja que acaba de dar a luz no permite que un cordero se acerque a su ubre sin olfatearlo primero. Los animales que viven en grupo olfatean detenidamente al recién nacido tan pronto como la madre lo permite.

Gry también usa su naricita, la areola, la zona oscura en torno al pezón de su madre, está rodeada de glándulas cuyas secreciones grasas protegen contra la humedad y el roce, pero que también tiene un olor atractivo para el bebé y le llevan en la buena dirección. En un estudio, los investigadores lavaron con jabón uno de los pechos de cada madre inmediatamente después del parto, asegurándose de que ambos pechos estuvieran secos y calientes antes de colocar al recién nacido sobre la barriga de su madre. Cuando se les dio tiempo para buscar solitos, la mayor parte de los recién nacidos encontraron el camino hacia el pecho no lavado y se pusieron a mamar.

Siri absorbe el olor, la voz y la imagen de su hija. La besa, la acaricia y casi la degusta, con los labios sobre el pelo húmedo y suave. Siri desconoce que este proceso de establecer un vínculo con su recién nacida es similar al que atraviesan todos los demás mamíferos. ¿Tal vez los húmedos besos de Siri son equivalentes al lameteo de la madre en otras especies? Así los olores se dispersan y se potencian.

Búsqueda
De pronto Gry descubre el pezón y la oscura areola. Abre sus grandes ojos, fascinada ¿Está grabada en su mente la orden de dirigirse hacia esta agradable visión?
Inmediatamente después, Gry empieza a mover la boca. Sus labios se abren, se cierran y se tuercen en una mueca, una media sonrisa exploratoria. Saca la lengua, se la pasa por los labios, lametea un poco, babea. Siente el cosquilleo del pezón en su mejilla, lo que estimula el reflejo de búsqueda. Intenta con nuevos bríos dirigirse hacia el pecho. Por fin Gry, encima de su madre, alza la cabeza para buscar con la boca. Vacila, la cabeza le pesa demasiado, cae sobre la otra mejilla. Descansa otro poco, llora, vuelve a alzar la cabeza que se balancea, y falla el objetivo…


Animada por la voz suave y aguda de su madre que la tranquiliza e inspira, y por sus cálidas manos que la sujetan, Gry vuelve a empezar. Aterriza con el pezón prácticamente en la boca. Abre mucho la boca, como un bebé humano que busca... AHORA… lo ha conseguido, sus labios se cierran hambrientos sobre un gran bocado de pecho… Gry mama como si le fuera la vida en ello.

Manos amigas ajustan la posición de Gry para acercarla más a su madre. Al final, madre e hija yacen juntas, apretadas, barriga contra barriga. EL mentón de Gry se aprieta contra el pecho de su madre. Tiene los labios doblados hacia fuera, y se puede ver cómo los movimientos de succión se extienden hacia sus orejas. Al tener la boca tan abierta, el pecho llega hasta el paladar blando y desencadena un poderoso reflejo de succión.

Manantial de hormonas
Cuando Gry mama, los impulsos nerviosos viajan desde los pechos de Siri hasta su médula espinal, y desde allí hasta su cerebro, a su hipófisis. Esta pequeña fábrica de hormonas empieza inmediatamente a liberar las hormonas de la lactancia en la circulación de Siri. Las hormonas viajan por todas las arterias y llegan hasta la última célula de su cuerpo. Ahora, justo después del parto, la oxitócica es la hormona más importante. Debe llegar hasta los órganos cuyos receptores, gracias al parto, se han puesto en alerta. Como el útero, que se contrae poderosamente cuando la oxitócica llega a sus receptores en respuesta a la succión del bebé. Las paredes musculares del útero se contraen poderosamente y expulsan la placenta

divendres, 18 d’abril del 2008

Rosa Jové: "El fin no justifica los medios"

Continuant amb la "batalla" contra la moda de l'Estivill us penjo una entrevista que li van fer a Rosa Jové ja fa un temps, però que continua molt vigent.

http://multimedia.terra.es/viewer/portada.cfm?cod_media=49921


Patufa

dimarts, 15 d’abril del 2008

Reflexions de Rosa Jové sobre el Mètode Estivill

Aquests dies ens estan torpedejant altre cop amb l'Estivill per tot arreu: Tv3, diaris, ràdios... realment agobiant (un apunt personal: és vergonyós veure com aquest senyor és convidat a tots els programes i entrevistat per tots els mitjans contínuament, i en canvi altres pediatres, psicòlegs infantils i terapeutes de gran prestigi però que no combreguen amb la filosofia d'aquest "encantador de serps", no tenen la mateixa facilitat per poder explicar al gran públic que el "mètode" ditxós no és la solució... vergonyós...)

Bé, com deia, en vista de la gran publicitat que li estan fent, jo, des d'aquest humil blog em disposo a contraatacar (i demano ajuda, sisplau envieu-nos informació, experiències, pensaments, el que vulgueu!)

Per començar, penjo un conegut article de la Rosa Jové, psicòloga clínica i psico-pediatra, coneguda per defensar uns criança sense plors i respectuosa amb el nen, autora netre d'altres del llibre "Dormir sin lágrimas"

"Reflexiones sobre el Método Estivill

1- No estoy en contra del método. Simplemente quiero lo mismo que se les pide a otros métodos o fármacos; es decir, que alguien me demuestre que no son perjudiciales para la salud.
De momento no hay ningún estudio que demuestre que a los niños que se les ha aplicado este método no tengan secuelas psicológicas de mayores. En cambio hay estudios científicos importantes (Spitz, Harlow, Bolwby, Mckenna,....) sobre lo perjudicial que es dejar llorar a los niños, no consolarlos, dejarlos solos etc... El día que me demuestren que no es perjudicial para la salud quizás lo recomiende, mientras tanto......no.

2- No estoy en contra del método. Simplemente quiero que me demuestren lo que dicen.
No hay en todo el libro de Estivill una nota bibliográfica de ningún estudio y de ningún autor que avalen sus palabras. Me enseñaron en la universidad que todo trabajo científico debe ir acompañado de estudios y citas que avalen lo que uno dice; en caso contrario, no es ciencia, sino periodismo. Por cierto.....¿por qué un hombre de “ciencia”, como Estivill, elige a una periodista, como Silvia de Béjar, para escribir su libro? El día que me demuestren lo que dicen quizás lo recomiende, mientras tanto....no.

3- No estoy en contra del método. Simplemente quiero que me demuestren que sirve para solucionar los problemas del sueño.
Estivill dice en el prólogo de su libro que funciona en el 96% de los casos (sin citar ningún estudio que avale sus palabras, ¡claro!). En cambio en el capítulo VI cita que hay problemas que no tiene solución como las pesadillas (45% de niños), el sonambulismo (15%), etc... A ver, repasemos matemáticas. Si del 100% de niños con problemas de sueño (donde se supone que incluye a los de las pesadillas) el 96% se “curan” con el método, pero el 45% del 100% no pueden ser curados...... hay algo en esta suma que me falla. O me sobran niños o me faltan curaciones. ¿Qué pasa? Pues que Estivill no tiene la solución para los verdaderos problemas del sueño. Solo trata esos casos leves de niños que tienen necesidad de sus padres para dormir (cosa que se cura sola con el tiempo). Lo único que les “enseña” a los niños con su método es a darse cuenta de que nadie les hará caso y, por lo tanto, a la larga aprenden a no quejarse más. Muchos ni siquiera se duermen enseguida, sino que se quedan quietos en silencio. El día que me demuestren que sirve para solucionar los problemas del sueño quizás lo recomiende, mientras tanto....no.

4- No estoy en contra del método. Simplemente creo, como hacemos la mayoría de profesionales de la salud, que ante un diagnóstico es de elección el tratamiento menos agresivo para la persona.
Ante un niño que todavía necesita dormir en compañía o que le duerman, hay muchas cosas que funcionan, entre ellas el mecerlos, el dormir acompañados o el dejar pasar el tiempo. La mayoría de problemas se resuelven solos, y ¡total! si el método es tan bueno, funcionará igual a los pocos meses que a los 3 años (época en la que se suelen solucionar gran parte de los problemas). ¿Por qué empezar con el que hará sufrir más a nuestro hijo? El día que me demuestren que es el único método que funciona en estos casos (o el menos agresivo) quizás lo recomiende, mientras tanto......no.

5- No estoy en contra del método. Simplemente me pregunto ¿qué método?
Desde Valman hasta Estivill conozco varios autores que se han adjudicado la autoría del método en los últimos 30 años. El que mejor lo ha desarrollado es Ferber (de hecho, menos en España, en todo el mundo a nuestro supuesto método Estivill, le llaman método Ferber). Si tiene la oportunidad de ojear su libro “Solucione los Problemas de Sueño de su Hijo” (Ed. Medici), en la página 91 verá publicado el método “Estivill” 5 años antes de que el primer “Duermete niño” apareciera en el mercado. ¡Ah! ¡Por eso lo escribió una periodista! Estivill simplemente hizo de intermediario: cogió las ideas de Ferber y se las dio a Silvia de Béjar. El día que me demuestren que el método Estivill no es una estafa quizás lo recomiende, mientras tanto......no.

6- No estoy en contra del método. Simplemente tengo una lista con 10 o 15 preguntas más que me quedan sin contestar.
Soy persona de ciencia (o lo intento) y necesito respuestas antes de hacer llorar a mi hijo.El día que me den todas las respuestas que necesito quizás lo recomiende, mientras tanto..... intente no creer todo lo que la publicidad dice. Busque, investigue y pregúntese. Sus hijos lo merecen
.

Patufa

diumenge, 6 d’abril del 2008

"Por exceso de cariño no se educa mal a nadie"

El títol d'aquest post l'he extret de l'entrevista a Carlos González que li van fer fa poques setmanes en un diari vasc, i que us penjo tot seguit.

"Los chavales de hoy en día son los que menos afecto reciben de toda la historia"

Sempre és un plaer llegir-lo...

Patufa

dilluns, 31 de març del 2008

El part que esperem tenir

Fa poques setmanes, un estudi de la Universitat de Newcastle (UK) revelava que les dones acostumem a tenir idees poc realistes sobre el part: des del dolor que patirem, fins a les nostres expectatives, passant pel procés fisiològic en sí.

De qui és la culpa?

Qui és el responsable que no sapiguem com afrontarel cercle viciós de la por al dolor en el part (tant, que algunes dones renuncien a un part vaginal i concerten una cesàrea programada, i d'altres fins i tot renuncien a la maternitat biològica)?

Qui fa que ens creem una imatge idil·lica o bé terrorífica, segons el cas, del moment de donar a llum els nostres fills?

Qui ens impedeix conèixer realment els processos que el nostre cos experimentarà en el moment del part?

Podríem trobar moltes respostes a aquestes preguntes: l'educació rebuda i els tabús existents entorn el part, la percepció del part segons qui ens l'expliqui (la veïna a qui li van fer cesària després de moltes hores de treball de part; l'amiga que va tenir un part curt i es va sentir molt ben atesa; la cunyada que no dilatava, que va patir molt, que li feia molt mal, que mai més tindrà cap fill...), la poca sensibilitat d'alguns especialistes, la poca informació de molts cursos de preparació al part, etcètera, etcètera.

Per tant podem dir que el que realment fa que tinguem idees preconcebudes sobre un dels moments més importants de la nostra vida com a mares és la informació que rebem al llarg de la nostra vida i sobretot la que rebem al llarg de l'embaràs.


Com fer que les nostres expectatives siguin realistes?

Triant la informació que ens donen.

Discernint entre opinions, experiències, sensacions, desitjos i processos.

Acudint a gent especialitzada i experimentada, que a part d'ajudar-nos fer que el part sigui més fàcil, sobretot ens ajudaran a entendre el que és i significa el part en sí mateix. No només un ginecòleg o una comadrona ens poden portar el part, podem acudir també a Grups de Suport o tenir contacte amb doules.

No tot és blanc o negre, sempre hi ha matisos.

I cada part és un món, és diferent, és únic.


No es tracta de rebutjar les experiències de les altres mares, sinò d'acceptar-les però sense considerar-les com a úniques o interioritzar-les com a pròpies. No es tracta de no escoltar els nostres ginecòlegs o comadrones, però sí d'acceptar que alguns de vegades s'obliden que no som només un número d'expedient, i potser no ena ajuden del tot a entendre el que estem passant. No es tracta de llegir tot el que ens cau a les mans, sinò de saber escollir què llegir i com llegir-ho.


Si no fem això, ens fem mal a nosaltres mateixes ja que crearem a la nostra ment una imatge irreal, tant si és bona com si és dolenta, i farà que no visquem el nostre part, el nostre moment, de manera real, autònoma i conscient.

Si ens hem fet una imatge idíl·lica del nostre part, qualsevol contratemps, qualsevol fet que ens el canvii una mica farà que el visquem de manera angoixant, que ens sentim defraudades, que plorem de tristor en un moment en el qual podem plorar, però si ho fem ha de ser d'alegria.

Si en canvi ens hem fet una imatge terrorífica del part, viurem tot l'embaràs amb por, amb ansietat, amb ganes que passi tot. I dificultarem amb els nostres nervis i pors un procés que és del tot natural i biològic. I sobretot, si el part és completament diferent al que ens havíem imaginat, ens culparem de no haver-lo gaudit, ni d'haver gaudit amb l'embaràs.


Per tant, no ens creem falses espectatives (de qualsevol tipus) entorn al part.

Siguem conscients del nostre cos, de la nostra ment i de les nostres capacitats.

Informem-nos i fem que ens informin adequadament.

Preguntem tot allò que no sapiguem, que ens angoixi, que ens preocupi.


En definitiva, ajudem-nos a gaudir d'un plaer reservat només a nosaltres: parir.


Patufa

divendres, 28 de març del 2008

Intoleràncies alimentàries: cada dia més esteses...

Les intoleràncies alimentàries se solen confondre amb les al·lèrgies alimentàries i amb l'aversió psicològica a algun producte alimentari.

Una intolerància alimentària és una resposta de l’organisme a un aliment o substància alimentària que no és capaç de transformar.
Les al·lèrgies desencadenen una resposta immunològica mediada per IgE com a resposta a alguna substància o part d’una substància que és reconeguda com a nociva per al cos humà.
L'aversió psicològica a un producte és fruït, en part, de l’actual pressió social creada a través dels mitjans de comunicació i la pròpia indústria alimentària que, des de fa un temps, han desenvolupat campanyes publicitàries amb l’objectiu d’obrir el mercat als nous productes “sin”.

Una intolerància alimentària pot tenir diversos graus d’afectació i, per tant, pot diagnosticar-se amb certa facilitat o bé emmascarar-se durant anys.

Les dues intoleràncies alimentàries més freqüents són la intolerància al gluten, molècula protèica continguda en la majoria de cereals, i la intolerància a la lactosa, el sucre de la llet.
Aquesta última és deguda a la baixa quantitat de l’enzim disacaridasa lactasa a l’intestí prim.
La lactasa és la substància que s’ocupa de separar la lactosa en galactosa i glucosa, els dos sucres simples que la componen i que el nostre organisme és capaç d’assimilar sense problemes. Quan la lactosa arriba a l’intestí prim, si no hi ha l’actuació de la lactasa, aquesta segueix el seu camí cap a l’intestí gruixut ja que no pot ser absorbida. És llavors quan es donen els símptomes típics de la intolerància: nàusees, flatulència, diarrea i dolor abdominal.

Actualment el millor tractament que existeix per a les intoleràncies es basa en deixar de consumir els productes que contenen, en aquest cas, lactosa. Així, la llet i tots els seus derivats seran susceptibles de, en major o menor grau, provocar la simptomatologia abans esmentada.

Malauradament, tant en alimentació com en medicaments, la lactosa és una de les substàncies més utilitzades i això complica tant la dieta diària com el tractament d’altres patologies amb medicaments.

En quant a l’alimentació, cal dir que cada persona té una tolerància determinada a la lactosa per la qual cosa hi ha afectats que poden prendre còmodament derivats de la llet com alguns formatges o iogurts sense experimentar simptomatologia. Cal que cada persona trobi les seves pròpies limitacions de consum ja que l’abolició total de la llet i els seus productes derivats de la dieta diària ens comportaria altres problemes de salut derivats del baix consum de Calci.
Per aquesta raó caldrà que adaptem la nostra dieta segons les característiques de la afectació que ens provoqui la intolerància.
En el cas dels nadons i lactants existeixen llets maternitzades dissenyades especialment sense lactosa. En el cas dels adults que no tolerin cap producte poden adquirir a la farmàcia preparats que contenen l’enzim lactasa que s’afegeixen als aliments amb lactosa permetent-ne el seu consum.

Sempre és essencial un bon diagnòstic, perquè les intoleràncies poden ser temporals o permanents. No descuideu les visites mèdiques!


dijous, 27 de març del 2008

El cervell del nadó

He decidit penjar un vídeo on podreu veure el capítol "El cerebro del bebé" del programa REDES que fan a La2, i que presenta i dirigeix Eduard Punset, un comunicador increïble, que a través dels seus programes, llibres, escrits, blogs, etc. ens transmet coneixements científics que poden ajudar a fer la nostra vida més plena (és una opinió personal, fruit d'escoltar-lo i llegir-lo).

En aquest programa, mitjançant petits documentals i una entrevista amb Sue Gerhardt, psicòloga i escriptora que ha dedicat la seva vida professional a l'estudi del desenvolupament emocional dels nadons i les seves conseqüències a llarg termini, Punset ens intenta explicar la gran importància que té en els primers anys de vida del nadó l'amor, com a motor del desenvolupament emocional de les persones.

És un video llarg, però que val molt la pena. Si teniu una estona, no deixeu de mirar-lo (estic segura que alguns ja el coneixereu), crec que pot ajudar a molta gent.

Us deixo una frase extreta del programa, que crec que desbarata moltes pseudo-teories molt de moda actualment:

PARA QUE UN SER HUMANO SEA REALMENTE INDEPENDIENTE, DEBE HABER SIDO PRIMERO UN BEBÉ DEPENDIENTE




www.Tu.tv


Patufa

dijous, 13 de març del 2008

Els nens veuen, els nens fan...

He rebut aquest video per mail.

Crec que hauriem de tenir tots molt clar la influència que exercim sobre els nostres fills, tant de manera conscient com, sobretot, inconscientment.

Sobren més paraules...

Patufa

divendres, 7 de març del 2008

Un vot per la criança?

Per si algú encara no ho sap, diumenge és dia d'eleccions (sempre hi ha algú despistat... encara que de la manera que ens taladren començo a dubtar-ne)
No penso pas fer campanya per ningú, no us espanteu.

Tansols vull fer notar una cosa que he vist aquests dies.

Us heu fixat en les propostes de cada partit en temes de familia, maternitat, conciliació, criança...?

Jo sí, m'he dedicat a mirar les propostes/promeses que fan els grans partits en aquests temes, i realment me n'adono que res canvia...

Les grans idees d'aquests partits, en línies generals (perque sí, amb alguns matisos, però per aquesta banda arriben a dir el mateix) són:

- Crear més places de Llars d'Infants. Universalitzar l'educació entre el 0-3 anys (que, recordem, no és obligatòria). Garantir plaça a cada infant.

- Allargar les baixes de maternitat i paternitat (ep! entre dues i quatre setmanes... no fos cas! I també que els pares de nens prematurs hospitalitzats tinguin més temps de permís)

- Afavorir deduccions en l'IRPF i augmentar una mica les ajudes estatals per fills a càrrec (entre 200 i 400€ més, i alguns proposen allargar-les en el temps i universalitzar-les a totes les mares, siguin o no siguin treballadores)

- Incentivar la tornada al món laboral de les mares ( més aviat a qui s'incentiva és a l'empresari)

- Allargar els horaris d'obertura dels centres escolars (així solucionen els problemes als pares que treballen fins les 7 o les 8 del vespre: poden aparcar més estona els seus fills, ja que ells no poden gaudir-ne)

- Promoure més activitast fora dels horaris lectius (normal, no tots els pares podem fer tres mesos de vacances a l'estiu, més dues setmanes per Nadal, més una per Setmana santa, més tots els ponts i festivitats locals...)

- Garantir permisos laborals per cuidar fills hospitalitzats ( sembla mentida, però una cosa tan lògica com aquesta no està garantitzada avui en dia)

- etc, etc... (bé, no gaire etcètera més...)

Molt bé, són bones idees algunes, no?

Però, no us n'heu adonat que totes aquestes mesures, propostes, promeses no són gaire afavoridores de la criança?

M'explico:

D'acord, sí, fareu més Llars d'Infants... em sembla molt bé, però la realitat és que les necessitarem per motius bastant frustrants:

- perque continuarem sense poder quedar-nos a casa amb els nostres fills, amenys que puguem renunciar a un sou íntegre dins la unitat familiar.

- perque continuarem a haver de deixar els nostres fills molt aviat. Què són dues setmanes més de baixa per maternitat/paternitat? És que ningú ha tingut en compte iniciatives populars com la d' augmentar la baixa en 6 mesos?

- perque com que els empresaris continuaran considerant a les mares com a poc productives, i per tant continuaran fent-nos fora o fent-nos mobbing, haurem de canviar de feina i no podrem gaudir ni d'excedències ni de reduccions de jornada.

Molt bé, allargareu els horaris dels centres escolars i ampliareu activitats fora d'hores escolars... però és que això és i serà necessari mentre continuem així:

- sense adaptar-nos a les jornades laborals europees, és a dir, amb jornades intensives o bé amb horaris partits normals, sense acabar la jornada a les 8.

- sense fer uns calendaris escolars lògics i conseqüents: com es pot tenir un calendari escolar amb tres mesos de vacances a l'estiu quan ningú (bé, alguns privilegiats sí, però són minoria) té més d'un mes a l'estiu, si és que el té?

Perfecte, donareu més ajudes per incentivar la natalitat... però és que si no s'ajusten preus, hipoteques, sous, etc. continuarà essent un luxe decidir-se a tenir fills.

No sé, dieu-me innocent, inconformista, pessimista...

... però jo veig que tot continuarà igual com ara per a la majoria de nosaltres: viu per treballar; complica't la vida i tingues fills, però no en gaudeixis perque has de treballar per com un boig per mantenir-los; guanya poc per la feina que fas, i gasta aquest poc que tens en el que és bàsic: un lloc per viure, roba i menjar, i si et queda alguna cosa intenta divertir-te; tingues salut, perque sinò...

En fi, que la criança dels nostres fills continuarà essent el més meravellós que fem, el més gratificant en el nostre dia a dia ple d'incongruències, injustícies i maldecaps... i guanyi qui guanyi diumenge, potser no ens ajudaran gaire, però almenys la il·lusió no ens la treuran.

Patufa

dilluns, 3 de març del 2008

El puerperi, com superar-lo

El puerperi, tradicionalment, es considera el període de quaranta dies després del part. En teoria és el temps de "quarentena", en el qual el teu cos es recupera físicament, en què tot torna al seu lloc, en què es comença la lactància materna. És un terme que parla molt de característiques físiològiques. Però i les psicològiques?

Són uns dies de canvis enormes a la vida d'una mare i les hormones no el fan gens fàcil.

Fa temps, en una web italiana que ara ja no recordo, vaig trobar un text força divertit que he traduït pel blog, ja que crec reflecteix molt bé el que passa durant aquests 40 dies (que poden ser més o menys, però el que m'interessa és reflexar aquests dies d'incerteses, pors, nerviosismes i ploreres)

Aquí us el deixo, espero que us agradi i us serveixi a les properes mares.

Patufa

"Les teories més reconegudes afirmen que els dinosauris es van extingir a causa de la caiguda d’un gran meteorit a la Terra: no hi estic d’acord.
Segons la meva teoria, l’extinció dels dinosauris va ser causada pel naixement del seu primer fill. Sí, perque res, ni tansols un enorme meteorit que cau sobre planeta i canvia radicalment el seu clima et revoluciona tant la vida com el naixement del teu primer fill.

Et senties mare ja aquell matí, entre les rajoles lluents del teu bany, mentre la linea rosa apareixia.
Et senties mare mentre la teva panxolina deixava pas a una alegre panxassa.
Et senties mare mentre escollies el primer pijamet que vestiria el teu petitó.
Et senties mare mentre llegies tants i tants llibres de puericultura, devorant-los pàgina rere pàgina, aprenies cançons de bressol i trobaves consells a la xarxa.

Després, entre crits, suor, llàgrimes i sang, vas naufragar a la illa de la teva maternitat real.

I per molt que al teu voltant hi hagi un munt de gent, com a bona nàufrag, estàs completament, innegablement sola.

Em corregeixo, no estàs pròpiament sola : amb tú hi ha un petit àlien calb que s’ha empassat una sirena, l’interruptor de la qual no trobes.

Que maca que era la teva panxassa, mentre la portaves a passejar (sense haver-li de posar bodi-mitjons-pelele-saquet-guants-bufanda-gorro, sense haver de tornar a començar de bon principi just acabat de vestir-lo, perque, és clar, ha vomitat)! Tothom la mirava, amb una barreja d’emoció i veneració.

Que n’era de bo el teu fill, que menjava quan tú ho feies, dormia i si no dormia nedava plàcidament en el mar Amnios, es divertia escoltant la teva veu, seguia les teves carícies amb els peuets. No feia caca, només pipí, però tot reciclable cent per cent.

El nen real, amb el qual ara et trobes, juga brut.
Ell vé de 9 mesos de ‘dolce far niente’ , tú vens d’almenys tres mesos d’acidesa, inflors, incontinència, insomni i mal d’esquena. Sense contar les últimes hores, segurament insomnes i probablement a dejú, durant les quals has cremat almenys 14.000 calories. En aquest partit les forces no estan igualades.

Per això, ressigna’t, capitula al caos i fes-ho alegrement : el caos és vida!

Durant els primers quaranta dies després del part, sigues pacient, amb el teu fill però sobretot amb tu mateixa.

Si abans el terra de casa brillava, ara accepta que estigui una mica brut.
Si abans era una mica brut, accepta que ara sigui de multa de MediAmbient.
Si ja era de multa de MediAmbient, ara intenta aconseguir un detector de metalls per poder trobar les claus del cotxe.
Però fes’ho amb un somriure a la boca: és la natura que segueix el seu camí.

No estiguis de peu si pots sentar-te. No estiguis asseguda si pots estirar-te. No estiguis estirada si pots dormir.
Envia a pastar fang a aquell que et digui que aprofitis el son del nen per fer coses de casa: aprofita el son del nen per dormir tú també. No hi ha res més relaxant que un nadó dormint al teu davant, i segurament ell, si et sent propera, dormirà més, amb benefici pels dos.

Dones de mamar? La teva parella no té tetes, però sí que pot llevar-se per canviar-li el bolquer, o per ajudar-te almenys un cop durant la nit.

Dones biberó? Prepara tres bibis per nit i posa’ls a la nevera. Fins i tot l’home més endormiscat no aconseguirà equivocar-se en la dosis de llet en pols si el bibi ja el tens preparat. Una excusa menys! Fes-lo fora del llit! Els fills es fan en parella, i en parella van criats! I si hagués d’objectar que ell és el que treballa i porta les garrofes a casa, mentre tu estàs “de vacances” de la feina, fes-li notar que ell els diumenges (i potser fins i tot els dissabtes) no treballa, i per tant és just que almenys una nit a la setmana tú també tinguis la llibertat de poder gaudir d’un son reparador.

Sigues indulgent: amb el teu fill, però sobretot amb tú mateixa.

Rendeix-te als menjars preparats, a les carmanyoles que et porta la mare, a l’enciam ja neta i preparada en bosses, als “bocaditos de merluza” congelats...

Aprecia la suavitat i voluminositat de les tovalloles sense planxar, les arrugues naïf de les samarretes... Pensa que s’haurien arrugat igualment mitja hora després de posar-te-la : en definitiva, t’estalvies mitja hora !

Escolta el teu cos, ves a dormir encara que només siguin les 9 del vespre si estàs cansada. Ja tindràs temps de veure la tele o llegir aquell llibre més endavant.

I si en tens ganes, recrea aquell vell, antiquat i sagrat costum dels quaranta dies de fa anys: la puerpera, o sigui tú, es traslladava a ca la mare, o la sogra (només en cas de molt bon rotllo) i no havia de pensar a res més que en ella i el seu fill, aprendre a coneixer-lo, a conèixer-se com a mare.

I si tots aquests consells t’haguéssin de semblar inútils, et deixo l’últim, potser el més important: el puerperi dura quaranta dies, poc menys de 6 setmanes, poc més d’un mes.

És un temps que et semblarà infinit mentre el vius, però que passarà aviat.

I el més bonic i més ridícul és... que després et trobaràs que l’enyores.

Per tant, entre una llàgrima i l’altra, gaudeix-lo !"

dijous, 28 de febrer del 2008

Co-llit, societat i tele

Aquest títol tan estrany vé a compte d'un programa de televisió que van fer diumenge passat, 24 de febrer, a Tv3 i que es diu "Qui els va parir". No sé si el coneixeu, per això us he deixat l'enllaç.

Aquest dia, el programa tenia dos temes principals: els polls i el co-llit, el tema que em va interessar.

El co-llit, pels qui no sàpiguen el que és, en el nostre context és senzillament la pràctica de dormir amb els fills al mateix llit.

Per il·lustrar aquest tema, van gravar una nit a casa d'una familila formada per l'Alba, el seu marit i els seus fills, en Roc i la Jana. A l'Alba, les creadores del Grup de Suport la coneixem gràcies al fòrum on coincidim, i ella i el seu marit van explicar al programa com s'ho fan a l'hora de dormir tots junts. En el vídeo vam veure com dormien durant la nit coallitant els quatre, com explicaven que poden tenir una vida sexual satisfactòria encara que dormin plegats (veig que és una pregunta recurrent... en aquest cas la Jana n'és una bona prova, no?) , i com l'Alba deia que dormirien junts fins que els nens creiéssin convenient. També van fer una afirmació molt valenta (i gairebé "provocadora" en aquests temps que corren...), que és que ells no han deixat mai plorar cap dels seus fills, i que no ho faran mai.

Al plató, l'Helena Garcia-Melero (periodista, coneguda pels Telenotícies) "confessava" que a casa seva ells quatre també practicaven el co-llit, i també ho feia en Lluís Gavaldà, cantant d'Els Pets. Una psicòloga convidada, en canvi, desaconsellava completament aquesta pràctica, amb els arguments de sempre: els nens necessiten ser independents, necessiten el seu espai, i per tant dormir separats dels pares...

El que em va agradar del programa, a part que va mostrar el coallitament com una opció ben vàlida, és la sensació de normalitat que van transmetre tant la familia de l'Alba al vídeo, com la periodista i el cantant al plató. M'explico: per primera vegada no vaig veure el co-llit a la televisió interpretat com una mena de desviació o una moda "hippy" d'uns pocs pares, minoritari, propi de persones... raretes.

Dieu-me innocent, però crec que persones reconegudes, que per molta gent són tan quotidianes que gairebé sembla que formin part de la seva vida ( em refereixo a persones que surten sovint a la tele o a altres mitjans i que tenen un mínim de credibilitat ), parlin amb tota naturalitat de temes com el co-llit, el no deixar plorar, la criança afectiva, etc. ajuda a que la gent pugui veure aquesta manera de criar amb uns altres ulls.

Per que siguem francs, si molta gent considera que el Mètode Estivill és boníssim, és el més natural i lògic, i el millor que es pugui fer a l'hora d'educar els nostres fills, és perque durant aquests últims anys ens han bombardejat mediàticament: entrevistes, reportatges, regal del ditxós llibre en els súpers, etc.

No sé què n'opineu vosaltres, però a mi aquestes coses m'agraden, ajuden a normalitzar un xic tot aquest caos d'opinions, teories, etc.

Us deixo uns quants enllaços on es parla del co-llit, per si voleu més informació




Patufa

divendres, 22 de febrer del 2008

Michel Odent:"El bebé es un mamífero"

Estic acabant de llegir el llibre "El bebé es un mamífero", de Michel Odent, reconegut obstetra que va introduïr el part a l'aigua i sales de part acollidores a la maternitat de Pithiviers, a França, ja fa més de 30 anys. Odent és considerat una autoritat internacional en l'atenció al part dins els moviments per la humanització del naixement.


Deixant de banda que algú, quan va sentir que estava llegint aquest llibre, només se li va acudir a dir "vaja, que intel·ligent aquest paio! Si ja ho sabem que som mamífers...no ha descobert res de nou!", aquest és un llibre molt recomanable per totes aquelles persones que creuen en un part respectat i respectuós, que pensen que ni l'embaràs és una "malaltia" ni el part ha de ser una intervenció, que volen tornar als orígens, a la naturalitat, a l'arrel mamífera.

És un llibre curt i fàcil de llegir, que no sé si ho és, però crec que hauria de ser un dels llibres de capçalera de llevadores i llevadors, obstetres i fins i tot ginecòlegs.

"El bebé es un mamífero" reflecteix amb molta claredat i vehemència la idea d'Odent del que ha de ser el naixement: un procés respectuós amb la mare i el nadó, sense violència, íntim, natural, mamífer...
Amb expressions com "reflex d'ejecció fetal", "por fisiològica", "hormona de l'amor", "instint de nidificació", "deshumanització del part" o "revolució calostral", Odent ens endinsa al món del part com a fet natural, eliminant allò específicament humà i satisfent les necessitats com a mamífers que som.

Us el recomano, canviarà la percepció que teniu del part i del que l'envolta. I, encara que alguna afirmació us sobtarà en un principi (com la de que el pare de la criatura no hauria de ser present al part), els arguments que dóna són sòlids i interessants, i que fa que la seva lectura no deixi indiferent.

Finalment, us deixo un fragment que a mi em va emocionar fins a límits insospitats. Espero que a vosaltres també.
Patufa
Para dar a luz a su bebé, la madre necesita "privacy", no sentirse observada. el bebé que acaba de nacer necesita pegarse a la piel de su madre, al olor de su madre, al pecho de su madre... necesidades que los humanos han aprendido a descuidar, a ignorar, incluso a negar.
Las sociedades humanas -tribu, familia extensa, padre- tienen lecciones que aprender tanto de nuestros primos más cercanos como de los lejanos.
No hace falta que nos preocupemos por la humanización.
Cuando los grupos humanos hayan encontrado su papel protector de la madre y su bebé -en lugar de inmiscuirse en su relación- la humanización vendrá por sí sola. La madre sabrá cómo usar la libertad de manos y brazos que nos proporciona nuestra especie... y descubrirá el arte de mecer. Sabrá acompañar su ritmo y su balanceo con sonidos melódicos, con palabras... y la auténtica lengua materna, la que enseñan las canciones de cuna, renacerá.

Michel Odent, El bebé es un mamífero

dijous, 21 de febrer del 2008

Alletament matern i societat : escola bressol i tornada a la feina

A finals de l'any passat la Generalitat va editar aquest fulletó titulat Alletament matern a les escoles bressol i llars d'infants.

L'he trobat avui a la llar d'infants de la meva filla i m'ha semblat interessant.
Dóna informació genèrica sobre el beneficis de la lactància materna, les garanties que han d'oferir les escoles bressol i llars d'infants a la mare alletadora, i consells sobre extracció, manipulació i conservació de la llet materna, molt útils un cop la mare torna a l'activitat laboral, tant si porta el seu fill a una llar d'infants o si el deixa amb un cangur.

Com que la principal causa d'abandonament de la lactància materna abans dels 6 mesos mínims que estableix la OMS és la reincorporació al món laboral de les mares, crec que és un tema prou important com per donar-ne informació (que per cert ja es va tractar a una reunió del Grup, però segurament se'n tornarà a parlar més endavant)

Primer de tot, què és el ens ha d'oferir una escola bressol/llar d'infants en el cas que estiguem alletant el nostre fill? Segons el fulletó de la Generalitat:

Les escoles bressol i les llars d'infants han de garantir:

-La possibilitat que la mare doni el pit al seu fill o filla a la mateixa aula o en un altre espai de l'escola, posant especial cura que això es faci amb el màxim respecte tant per als propis ritmes individuals com per als del grup.

-La possibilitat de guardar la frigorífic/congelador del centre les unitats de llet materna aportades per la familia per a cada dia. En aquest cas és necessari que la llet arribi degudament emmagatzemada i transportada en nevera portàtil o bossa isotèrmica, en dosis d'una sola presa i en el mateix recipient que s'usarà per administrar la llet a l'infant (etiquetat amb el nom del nen o nena i ladata de consumició). El personal ha de mantenir la llet al frigorífic/coneglador i l'ha d'escalfar en el moment de donar-la a l'infant.

-La familia ha d'establir amb la direcció del centre un acord en aquest sentit.

Quan la mare sap que tornarà a treballar el primer que ha de fer és planificar la lactància, informant-se a la seva empresa sobre quines facilitats li donaran dins el respecte als seus drets com a mare treballadora (podrà alletar allà o no, podrà ajuntar o dividir segons li convingui el permís de lactància...), i decidir en funció de les seves possibilitats què i com ho farà.
Tant si porta el fill a la guarderia com si el deixa amb un cangur, ha de tenir clar si podrà fer l'alletament directe o no, i tenir clar que, encara que al principi pugui ser molt dur, al final compensa
És molt útil, si es pot, contactar amb un Grup de Suport a la Lactància, per rebre els últims consells i aclarir dubtes
I com s'ha d'extreure, manipular, emmagatzemar i preparar la llet materna en cas de no poder alletar directament en alguna de les preses del dia?

Extracció i manipulació de la llet materna:


-S'han de garantir les mesures higièniques : fer servir envasos de vidre o plàstic dur aptes per a ús alimentari, o bosses de plàstic d'un sol ús especialment fabricades per emmagatzemar-hi la llet materna

-L'extracció de la llet es pot fer de forma manual o amb l'ajut d'un tirallets.

-Les diferents quantitats de llet que es vagin extraient al llarg del dia es poden mantenir juntes, sempre que les quantitats prèviament extretes s'hagin mantingut al frigorífic. És convenient emmagatzemar-la en petites quantitats que en facilitaran la posterior descongelació si cal (entre 60 i 120 ml)

-La llet fresca es pot ajuntar amb la congelada sempre que la primera hagi estat refredada almenys mitja hora al frigorífic, i que sigui menys quantitat que la llet congelada.

Temperatures de conservació de la llet:


-De 4 a 10 hores a temperatura ambient ( a més temperatura, menys temps es conserva fora del frigorífic)

-Fins a 8 dies al frigorífic, entre 0º i 4º

-2 setmanes en congeladors integrats dins un frigorífic

-3-4 mesos en congeladors combi (nevera i congelador en portes separades.

-Fins a 6 mesos en congeladors independents, a temperatura constant de -19º

Escalfament i descongelació de la llet:


-La llet s'ha de descongelar i/o escalfar ficant l'envàs dins un recipient d'aigua calenta fins arribar a una temperatura d'uns 36º, que és com surt del cos.

-No s'ha d'escalfar la llet al foc, ni directament ni al bany maria, tampoc al microones, perque no pot arribar al punt d'ebullició per no destruir els seus nutrients.

-Si la llet ha estat congelada i descongelada, es pot refrigerar fins a 24 hores per fer-la servir posteriorment. No s'ha de tornar a congelar.
Us afegeixo uns enllaços més per aquest tema.

Dona i Mare : alletament i extracció de la llet materna


AEPED

AlbaLactànciaMaterna, guia per l'extracció de la llet materna

AEPap

Las Hijas de Hirkani, llibre recopilatori de La Leche League Internacional (casos a Iberoamèrica)

Patufa


dilluns, 18 de febrer del 2008

Encara som pocs els que pensem així...

Aquest és el pensament que em va venir al cap ahir diumenge després d’escoltar una entrevista al Dr. Carlos González que li van fer a RAC1 al programa Via Lliure (podeu escoltar-la aquí, busqueu el programa Via Lliure del dia 18/02 a les 11h)


L’entrevista li feien en motiu de l’edició en català del seu reconegut llibre Bésame Mucho, que es titula Omple’m de petons.

González, com sempre, va exposar les seves idees molt respectuosament. No va entrar en polèmiques ni desqualificacions, tot i que sempre s’entenia molt bé quan parlava del mètode Estivill. Va repetir diverses vegades que ell no explica cap mètode, sinò que senzillament proposa una criança respectuosa amb el nen, on primer es pensa en ell i el seu benestar, on l’infant no és vist com un enemic ni com un maquinador, i on els braços, el co-llit i el no deixar plorar es veuen i es viuen com un fet normal, i no com un motiu d’escarni cap als pares ni de desgavell psicològic cap als fills. També va deixar clar que tothom és lliure de fer el que cregui més convenient, i que ell el que fa és informar que a part de la opció A, existeix la B, i que la A no és una veritat absoluta.

Deixant de banda que la presentadora del programa donava la sensació que no es creia gaire res del que deia CG (la seva més gran preocupació era com tenir relacions sexuals amb la teva parella si practiques el co-llit amb els teus fills...) i que semblava més aviat pro-estivill i pro-conductisme (i que consti que no tinc res en contra d’aquesta noia, que em cau bé i em sembla una bona professional, tansols dic la impressió que em va causar), vaig poder constatar que ...com ho diria jo...”hay de todo en la viña del señor”, i el conductisme està mooolt i molt arrelat a la nostra societat.
Van trucar un parell d’oients afins a les idees de CG, que van explicar les seves experiències amb el co-llit o el fet de no deixar plorar. Jo mateixa vaig enviar un mail, on explicava com havia canviat la meva visió de la maternitat la lectura del Bésame Mucho i on agraïa que l'entrevistéssin i parlessin de la seva filosofia, ja que sembla que només existeixi SantEstivillJoTincElMètodeInfalibleiLaRestaSónTonteries...
Però la resta, incloent la presentadora com deia abans, van arribar a expressar bestieses tals com la de dir que és mentida que els mamífers coallitin i no tinguin comportaments conductistes, perque els gossos bé que són mamífers i fan pipí on els ensenyes, i els eduques i et creuen... (???????????????). Haig de confessar que amb el senyor que va dir això vaig flipar, perque a més anava de condescendent amb CG dient que ja l’entenia, que en un món ideal sí... però clar, la realitat és una altra...
Una altra persona, una dona crec recordar, va trucar dient que la vida és dura, i que als nens no se’ls ha de protegir i mimar, sinò preparar per la duresa de la vida....que avui en dia els nens estan molt malcriats i no es pot anar per la vida agafant-los sempre, etc etc... bé, un seguit de bestieses, que, potser dites d’una altra manera i argumentades (l’argumentació és imprescindible i aquí ningú argumenta però tothom opina) s’haurien pogut entendre i debatre, però que, mogudes pel simple esperit de contradicció i del “jo tinc raó, perque m’ho han ensenyat així”, sonen a burrades d’alt nivell.

En acabar l’entrevista em va quedar un regust amarg a la boca.

Serà possible que sigui tan difícil d’entendre el que diu CG?
Realment és tan complicat pensar que el teu fill és bo, que necessita afecte per sobre de tot, que pots tenir una vida plena i completa sense haver d’aplicar mètodes conductistes?

Sempre he dit que qualsevol extrem és dolent, i sé que inconscientment alguna vegada se m’escaparà alguna actitud conductista amb la meva filla (crec que és inevitable, la nostra generació s’ha criat majoritàriament sota aquest prisma conductista ), però també sé que conscientment, sempre que pugui, seguiré el meu instint de mamífer, abraçant i protegint la meva cria, dormiré amb ella sempre que ho necessiti, li estalviaré tots els plors que pugui...en definitiva, la criaré utilitzant la meva millor arma: l’amor.
Patufa

divendres, 15 de febrer del 2008

Ets una meravella

He trobat aquest video... recita un fragment de l'anomenat "testament de Pau Casals" que ja havia posat en un altre post, acompanyat de fotografies de l'anne Geddes.

Mireu-lo i disfruteu....

Patufa

dijous, 14 de febrer del 2008

Baby Blues

La majoria de mares primerenques, més o menys entre 3 i 5 dies després del part, pateixen uns canvis físics però sobretot psíquics que acostumen a espantar-la (a ella mateixa i als que l’envolten, la seva parella principalment): canvis d’humor, estats d’irritabilitat, atacs de plor sense raó ni consol, augment de la susceptibilitat, dificultats per dormir, pèrdua de gana... Tots aquests símptomes s’engloben dins el que s’anomena Baby Blues, una lleu depressió post part considerada del tot normal, i que pot durar només unes hores o tardar a desaparèixer uns deu o quinze dies.
A què és degut aquest Baby Blues? El factor clau és el desajust hormonal que es produeix un cop s’ha parit: la progesterona i l’estrògen, que durant l’embaràs han pujat considerablement els seus nivells, a les 24-48 hores d’haver parit inicien un descens en picat per arribar als seus nivells normals. Però també s’hi ha d’afegir els canvis en els patrons de son (el nadó no acostuma a dormir gaires hores seguides), el desgast fisiològic durant la lactància, i sobretot la consciència del gir que està fent la teva vida des del moment en què t’has convertit en mare.
Hem de ser conscients que aquest estat d’ànim és perfectament normal, i que recolzant-nos en els nostres éssers estimats o en Grups de Suport formats per mares que estan passant o han passat pel mateix, aconseguirem que aquest episodi passi més ràpidament.

Ara bé, també hem de tenir clar que si aquest estat d’ànim es manifesta de manera molt intensa i dura més de 2-3 setmanes, podem estar davant d’una depressió post-part (DPP), molt més greu i perillosa per nosaltres. Es diferencia del Baby Blues sobretot per la seva durada i intensitat, i pel progressiu allunyament psico-físic del nadó (la mare no es veu capaç de comunicar-se i relacionar-se amb el seu fill i se n’allunya, deixa de cuidar-lo). En aquest cas és imprescindible que la mare sigui visitada per un metge especialista que l’ajudi a recuperar-se.

Patufa

dimecres, 13 de febrer del 2008

MAMA, NO TINC SON!

Qui més, qui menys, algú s'haurà trobat alguna nit amb uns ullets esbatanats que diuen: MAMA, NO TINC SON!!!

Algunes ens hi hem trobat més d'un dia i més de dos. Algunes vegades ho solucionem amb els consells de tal metge o amb les recomanacions de tal amiga... D'altres, desesperats, ens llegim llibres i llibres i articles i tot allò que ens cau a les mans que estigui relacionat amb el son dels infants.

Després de nits genials i de nits terribles, després de nits dormint tots a casa com lirons i de nits en vetlla, farcides de gemecs, sorolls, malestar i preocupació, he trobat el qüid de la qüestió!

Senyores i senyors: EN LA INFÀNCIA, LA SON ÉS MOLT VARIABLE.

Si en conjunt els fills dormen poc de nit, NO ET PREOCUPIS. Si et sembla que durant el dia estan espavilats i no es mostren cansats, significa que TOT VA BÉ.

Una altra cosa és que nosaltres no anem bé. Això... ja són figues d'un altre paner!!

heidi

dimarts, 12 de febrer del 2008

Remeis naturals

A la era de la informació, on la modernitat sembla que és quasi un dogma, existeix encara un petit racó per les tradicions, les llegendes, les supersticions i la remeieria.
La remeieria, és a dir la cura amb remeis naturals, persisteix a la nostra societat tot sovint d'amagat de la medicina "oficial", encara que ni l'una ni l'altra estiguin del tot contraposades.
També dits remeis casolans, perque acostumen a utilitzar ingredients fàcils de trobar als armaris de casa, els remeis naturals abarquen tot tipus de malalties, malestars, estats d'ànim i fins i tot emocions.

A l'hora de tractar un malestar del nostre fill, és de calaix que hem de consultar al pediatra, homeòpata o el metge que el porti (i més avui en dia i a les latituds on vivim, que no tenim problemes seriosos en el tema de cobertura sanitària), però també és cert que moltes vegades provar un remei natural no fa cap mal, tot al contrari, ja que pot alleujar o fer passar el mal sense necessitat d'utilitzar medicaments farmacèutics, que, encara que molt útils, no deixen de ser productes sintètics i químics.


Alguns remeis coneguts són els que es fan amb ceba, per alleugerir la tos i la mucositat (en xarop, cataplasma o infusió). També s'utilitza molt el fonoll i la camamilla pels problemes intestinals, l'aloe vera per problemes de la pell o la farigola, que s'utilitza per quasi bé tot.
En una "farmaciola natural" (no sabia com dir-ne) no hi haurien de faltar: la farigola, l'aloe vera, la ceba, l'oli d'oliva o la mel. Però també molts d'altres productes hi podrien formar part.


N'hi ha tants i tant variats que potser seria divertit que ens escrivíssiu i ens n'expliquéssiu: remeis casolan que apliqueu als vostres fills, que us han donat a vosaltres de petits o que n'hàgiu sentit parlar. Dieu-nos-els, i els anirem recopilant. Més endavant farem un post reunint-los tots. Va vinga, animeu-vos!!!


Nosaltres en deixem 2:


-Irritacions a la pell: arrencar una o varies fulles de aloe vera. Pelar-les. Posar-les en un morter amb un bon raig d'oli d'oliva o oli d'ametlles Aixafar fins que quedi una consistència com una pomada
-Tos "enganxada" (amb moc): talleu una ceba a rodanxes. Poseu-la en un plat gros, de costat. Afegiu una culleradeta de mel a cada rodanxa. Tapeu el plat amb un drap i inclineu-lo una mica. Deixeu reposar 24 hores, coleu el suc que han deixat anar i doneu-ne un parell de cullerades quan veieu que el nen tus. Guardeu el xarop a la nevera només tres o quatre dies.


Patufa

divendres, 8 de febrer del 2008

Mal dia a la feina

A veure...com puc relacionar aquest video que us penjo amb aquest blog de criança...

- Que si tenim mal dia a la feina els nostres fills ho notaran?
- Que val més no estressar-se a la feina, perque sinò t'ho emportes a casa?
- Que treballar és dolent?
...?

Val més que sigui sincera: tinc un mal dia a la feina, i val més plorar de riure que de ràbia.
Us deixo un vídeo que m'anima molt sempre que l'ordinador se'm penja mil vegades en 10 minuts, o quan la jefa em tracta com si fos un escarbat, la feina em surt per les orelles, la fotocopiadora se li acaba el toner i em taco, o quan s'encalla vint vegades seguides el paper a l'impresora.
poseu els altaveus i penseu que sempre hi ha algú que té pitjor dia que tú...

Patufa

Declaració sobre el plor dels nadons

L'any 2005 un grup de pares, mares, especialistes en pediatria i salut en general, i professionals de l'educació, preocupats pel gir conductista que s'havia donat els últims anys en el camp de la criança, van fer una declaració, que us poso aquí amb l'enllaç a una web que no és la original on es va penjar, ja que ha desaparegut.

Declaración sobre el llanto de los bebés

Aquesta declaració compta amb l'adhesió de molts especialistes, científics i associacions, però també té un punt de polèmica, ja que una de les associacions més importants en l'estudi de la infancia i les teràpies primals, la Associación Primal, no hi va donar suport, perque considera que el que s'ha de fer és NO deixar plorar mai el nen sol, en qualsevol circumstància. L'Associació explica que hi ha plors que es produeixen per processar o descarregar experiències emocionals, i a la Declaració això no es diu. Us deixo l'article en el qual exposen les seves raons:

Asociación Primal: sobre la Declaración.

Es pot estar més a favor d'una postura que de l'altra, encara que acaben dient el mateix: que no s'ha de deixar plorant el nen.

He pensat que és bo conèixer les dues posicions existents dins una mateixa línia de pensament que aposta per una criança amb afecte, no conductista i més instintiva.

Patufa

dimarts, 5 de febrer del 2008

"No lo mime demasiado..."

Aquesta frase me l'he trobat dins un article d'aquells que t'envien al teu mail algunes marques de puericultura, que pretenen ensenyar-te trucs suposadament de manera desinteressada, això sí, fent el màxim de publicitat del seu producte.
A allò que anava, l'article tractava sobre "niños aprensivos a los 18 meses" literalment, i deixava anar la frase en qüestió: No lo mime demasiado...

Algú em pot dir què és mimar "massa"?
Quin és el límit?
Quan és que caic en el gran pecat de "mimar massa" un nadó de 18 mesos?
Si l'agafo en braços quan està cansada de caminar, l'estic mimant massa? O és quan la porto al llit amb nosaltres perque ha tingut un malson? O és quan estic al seu costat i deixo que s'amagui darrera les meves cames si no li agrada el panorama que veu?

No sé, a mi aquesta frase automàticament em fa venir ganes d'anar a abraçar i petonejar la meva filla... A vosaltres no?

Patufa

Sobre Ferber i altres energúmens

Us deixo un escrit que a mi em fascina. És llarg, però val molt la pena.
(feu l'exercici de substituïr "Ferber" i "Brazelton" per "Estivill", és clavat)

Patufa

Cada noche, miles de padres, siguiendo la sabiduría común de cómo cuidar a sus hijos, hacen uso de un ritual macabro. Ponen a su bebé de algunos meses en una cuna, salen del cuarto, y estudiadamente, ignoran su llanto. El llanto puede durar de 20 a 30 minutos antes de que el padre pueda regresar. El bebé puede ser acariciado pero no levantado, y el padre debe irse rápidamente, después de lo cual el llanto vuelve. Eventualmente el sueño llega, pero el ritual recurre si el bebé se vuelve a despertar durante la noche. La misma cosa sucede la siguiente noche, excepto que el padre debe esperar cinco minutos más entre el tiempo que va a ver a su bebé y lo consuela acariciándolo. Esto dura una semana, dos semanas, tal vez un mes. Si todo va bien, finalmente llega el día en que el bebé se duerme solo sin llorar, y no toma alimento durante toda la noche. Mamá y papá sienten que “ya lo consiguieron”.
Esto se conoce como “Ferberizar” a un niño, por Richard Ferber (al cual imita el Dr Estivill) el experto americano más conocido en sueño infantil.
Muchos padres piensan que sus consejos para dormir a los bebés son agonizantes, pero persisten , porque les han dicho que no le hacen daño al bebé. Ferber dice que este ritual es el proceso natural del niño para aprender a dormirse solo. Lo que suena para el oído no entrenado como un bebé luchando en protesta desesperada de abandono, es descrito por Ferber como un niño “aprendiendo nuevas asociaciones”.
En este punto, les diré mi propia experiencia: Mi esposa y yo somos Ferberizadores fallidos. Cuando nuestra primera hija demostró que podía llorar por 45 minutos sin parar, nos dimos por vencidos y la dejamos dormir en nuestra cama. Cuando nuestra segunda hija nació tres años después, ni siquiera nos molestamos en armar la cuna. Ella no era muy chillona, y parecía una buena candidata para la Ferberización, pero descubrimos que nos gustaba dormir con un bebé.

¿Cómo tuvimos el valor para desafiar la sabiduría y los consejos populares de como hacer dormir a un bebé? Esto nos lleva a nuestra segunda experiencia (peligrosamente familiar para muchos lectores): Darwinismo.
Para nuestra especie, el arreglo natural para la noche es que los niños duerman cerca de sus madres por los primeros años. Por lo menos es la norma en las sociedades de cazadores grupales, lo más cercano que tenemos al ambiernte social del cual los humanos evolucionaron. Las madres amamantan a sus hijos para dormir y luego amamantan a libre demanda a través de la noche. Suena cansado, pero no lo es. Cuando el bebé llora, las madres amamantan como un reflejo, a menudo sin despertarse del todo. Si llegara a despertar y estar completamente consciente, se duerme rápidamente junto con el bebé. Como el padre, que puedo dar fé de esto, uno no se despierta completamente.

Así que la Ferberización, es antinatural.
No necesariamente quiere decir que sea mala. La técnica puede no ser dañina (aunque de hecho si lo puede ser, como veremos a continuación). No intento quitarle a Ferber su derecho de predicar la Ferberización o de los padres a practicarla con tal de dormir en paz. Cada quien sabe lo que hace.
Lo que es molesto es que Ferber solo acepta su método como el bueno. El implica que si los padres no siguen su método, están cometiendo un delito, como si los bebés necesitaran dormirse solos en su cuarto. “Aún si tu y tu hijo parecen felices de compartir la cama durante la noche”, escribe Ferber, “y aún si parece dormir bien en tu cama en la noche, a la larga este hábito no puede ser bueno para ninguno de los dos.” En la televisión he visto a un padre admitir con verguenza ante el famoso gurú del cuidado de los bebés T. Berry Brazelton que le gusta dormir con su hijo de 3 años. Uno pensaría que el pobre padre “cometería incesto”.
¿Por qué exactamente es malo dormir con los niños? . El aprender a dormir solos, dice Ferber, ayuda a tu hijo a “verse a si mismo como un ser individual”. No lo entiendo. No es nada obvio para mí como un bebé puede desarrollar un sentimiento robusto de autonomía al estar confinado en un pequeño cubículo con barrotes a los lados y sojuzgado sin poder influir en su medio ambiente. (Menos obvio estos días, cuando muchos niños están 40 horas a la semana en guarderías, y necesitan entrenamiento extra de autonomía)
Me encantaría ver evidencia de que eso es correcto, pero no hay ninguna.
Al comparar como se desarrollan los niños Ferberizados con los no Ferberizados, no nos dice nada, ya que los padres tienen muchas otras maneras de críar y las variables no se pueden controlar.
Al carecer de datos, la gente como Ferber o Brazelton hacen afirmaciones creativas acerca de lo que sucede dentro de la cabeza de los bebés.
Ferber dice que si dejas dormir un bebé entre tu y tu esposo(a) “en el sentido de que los separa a los dos, el bebé se puede sentir muy poderoso y preocuparse”. Bueno, él podría sentir eso, supongo, o tal vez puede solo sentirse acurrucadito y calientito. Es difícil de decir (de hecho si se ven “acurrucaditos”).
Brazelton dice que cuando un niño se despierta en la noche y tu te niegas a ir por él. “Tal vez no le guste, pero él entenderá”. ¡Oh, Dios!
De acuerdo a Ferber, el problema de dejar a un niño que tiene miedo de dormir solo, en tu cama es que “tu realmente no estás resolviendo el problema. Debe haber alguna razón por la que tenga tanto miedo”. Claro, debe haberla. Tal vez el cerebro de tu hijo fue diseñado por selección natural a través de millones de años durante los cuales las madres durmieron con sus bebés. Tal vez entonces si los bebés se descubrían completamente solos en la noche a menudo significaba que algo horrible había sucedido, digamos que la madre se la había comido una bestia. Tal vez el cerebro joven está diseñado para responder a esta situación en llorar histéricamente para que algún pariente que lo pudiera escuchar lo pudiera encontrar. Tal vez, para hacerlo más corto, la razón por la cual los niños que al dejarlos solos suenan aterrorizados, es que los niños al dejarlos solos se aterrorizan, tal vez sea eso.
Algunas semanas de terror nocturmo presumiblemente no van a dañar permanentemente a tu hijo.
Los humanos son resistentes por naturaleza.
Si la teoría de Ferber hace daño a los niños, lo hace indirectamente: el negar la leche de la madre al niño durante la noche. La leche materna, se ha descubierto que es como una “placenta externa” cargada de hormonas perfectamente diseñada para ayudar al desarrollo. Un estudio demostró que aumenta el coeficiente intelectual. Presumiblemente, muchos de los beneficios del amamantar se pueden conseguir a través del día. Pero ciertamente no sabemos que un período de 11 horas sin amamantar no haga daño. Y sí sabemos que tal período de tiempo no es parte natural del plan para un bebé de cinco meses, por lo menos para las sociedades de cazadores grupales. O al juzgar a la leche en sí misma: es delgada y acuosa, típica de las especies que amamantan frecuentemente. O al juzgar a las madres: Al no amamantar en la noche, puede causar doloroso hinchamiento o hasta infección en el seno.
Entre tanto, toda la evidencia disponible sugiere que la alimentación nocturna es natural, Ferber dice lo contrario.
Si después de los 3 meses de edad tu bebé se despierta en la noche y quiere comer “es que está desarrollando un problema del sueño”.

Generalmente yo no me quejo de las estructuras sociales patriarcales opresivas, pero el Ferberizar es una buen ejemplo de una de estas.
Como los entusiastas de la “cama familiar” han notado, los doctores varones, que no tienen idea de lo que es la maternidad, han intimidado a las mujeres por décadas a practicar cosas no naturales y destructivas.
Durante algún tiempo los doctores decían que las madres no deberían amamantar más seguido a sus bebés que cada cuatro horas. Ahora admiten que estaban equivocados.
Durante un tiempo, presionaron a las madres a alimentar a los bebés con botella. Ahora admiten que estaban equivocados.
Por un tiempo les decían a las mujeres embarazadas que deberían mantener la ganancia de peso al mínimo (¡y algunas mujeres lo lograban fumando más cigarros!). Equivocados otra vez.
Ahora les dicen a las madres que deben negar el alimento a los infantes toda la noche, cuando los bebés tienen algunos meses de edad.
Ya hay signos de que este “consejo” está por comprobarse que es incorrecto. Aunque Ferber no ha puesto su bandera blanca, Brazelton suena cada vez menos preocupado de los padres que duermen con sus bebés. Mejor tarde que nunca.

Pero en el cuidado de los bebés, así como en las ciencias del comportamiento, generalmente, nos podríamos haber ahorrado mucho tiempo y problemas si reconociéramos que los humanos somos mamíferos, y ponderáramos las implicaciones de este hecho.

Robert Wright es el autor de The Moral Animal: Evolutionary Psychology and Everyday Life

diumenge, 3 de febrer del 2008

Però quantes dents tenen???

Aquesta és la pregunta deseperada d'uns pares en veure que des de fa mesos i mesos les dents del seu fill no paren de molestar-lo.

Seguint una pauta temporal més o menys regular, ens trobem que el nen cada X setmanes està irritable, tot el dia amb coses a la boca, baveja, menja malament, dorm pitjor, i té les genives inflamades. Tot això és el que la sortida d'una dent provoca en el nen. I és lògic, perque li fa mal (hi ha pediatres que diuen que la sortida de les dents no fa mal... no sé si han tingut fills, perque amb una mini-enquesta casolana es pot comprovar que la majoria de nadons ho han passat força malament...).

Podem ajudar-lo donant-li coses fredes per mossegar: des d'un mossegador fins al mateix xumet posat a la nevera, passant per una carrota (una pastanaga) o un crostó de pa. També fent-li un massatge a les genives, amb el dit o amb un glaçó de gel (molt complicat, ja aviso).
És important eixugar-li bé les bavalles, ja que acostumen a irritar molt la pell. Posar-li crema protectora va molt bé, però si té la pell delicada, no us amargueu...

La dentició no provoca febre, ni diarrees, ni problemes digestius, ni refredats. Però jo crec que les defenses deuen estar sempre baixes en aquests moments, perquè no hi ha sortida de dent que no vagi acompanyada d'algun episodi de febrina (37.5º-38º), alguna diarrea o un culet ben encetat...De totes maneres sempre és aconsellable demanar consell al pediatra quan es dóna algun símptoma d'aquests, hi hagi o no hi hagi sortida de dent.

Però fins quan durarà tot això????
Doncs la cronologia és força variable, però sol anar dels 6 als 36 mesos. Uffff.....
Al final de l'escrit us deixo un esquema de l'ordre de sortida, tot i que val més no agafar-se'l al peu de la lletra, ja que és variable, i el fet que un nen d'1 any només tingui les dues dents incisives de baix no ens ha de preocupar excessivament (el pediatra evaluarà si és un problema o no). A més a més, la genètica hi té molt a veure: si als pares els va tardar molt en sortir, al nen li passarà el mateix, i a l'inversa.

Per tant, val més tenir paciència, alleugerir-li el dolor com puguem, i esperar que el nostre fill sigui dels "ràpids" en la dentició.

Patufa

dijous, 31 de gener del 2008

Que no ens separin

He afegit a la llista d'enllaços interessants la web de la campanya Que no os separen.
Es tracta d'una iniciativa de l'associació El Parto es Nuestro, que té com a objectiu informar, difondre i afavorir una pràctica que, sembla mentida, encara no és vigent a tots els naixements: el contacte pell amb pell de la mare i el seu fill recent nascut des del primer instant de vida fora de l'úter matern.
La iniciativa vol informar als pares i mares del dret que té tot recent nascut a estar amb la seva mare des del primer moment i que quan no és així es produeix una situació d'estrés en el nadó (i normalment en la mare també). Vol donar a conèixer els estudis i avenços científics en aquest camp, i afavorir l'aplicació del Mètode Cangur a tots els recent nascuts, tant si són prematurs com si no.
És una campanya que hauria de rebre el suport de tothom: mares, pares, embarassades, professionals... ja que senzillament està reclamant un fet que tots, encara que sigui inconscientment, sabem: que on millor està un recent nascut és en braços de la seva mare.

Patufa

Donació de cordó umbilical

Un temps enrera, després del part, el cordó umbilical i la sang que conté eren sistemàticament rebutjats. Fa uns anys, però, es va descobrir que aquesta sang contenia una gran quantitat de cèl·lules especialitzades en la renovació de cèl·lules sanguínies, el trasplantament de les quals permetria tractar pacients amb una medul·la òssia malalta.

Així es va iniciar la opció de la donació, que és indolora per la mare i el nadó, no els suposa cap risc, i pot contribuïr a salvar vides, tant d'infants com d'adults.

Actualment existeixen Bancs de Sang de Cordó Umbilical, públics i privats, tot i que no tots els hospitals estan capacitats per rebre aquesta donació.

Tot i que respecto la opció de l'emmagatzematge del cordó umbilical en bancs privats per al propi ús en cas de necessitat, us deixo per consultar l'enllaç del Banc de Sang i Teixits, una entitat pública. Aquí trobareu més ben explicat tot el procés, i el llistat de centres hospitalaris catalans on es pot fer la donació.

Crec que la possibilitat de donació del cordó umbilical s'ha de donar a conèixer, ja que la informació encara és insuficient, i els dubtes o desinformacions són molts.

Us deixo també uns quants enllaços més.




Patufa.

dilluns, 28 de gener del 2008

Ser mare

Us deixo una frase que m'encanta...

Patufa

“En definitiva, no devenimos madres necesariamente cuando parimos al niño, sino en el transcurso de algún instante de desesperación, locura y soledad en medio de la noche con nuestro hijo en brazos.
Cuando la lógica y la razón no nos sirven, cuando nos sentimos transportadas a un tiempo sin tiempo, cuando el cansancio es infinito y sólo nos resta entregarnos a ese niño que expresa nuestro yo profundo y no logramos acallar... entonces, nuestra madre interior ha nacido.”

divendres, 25 de gener del 2008

Bancs de Llet Materna

Fa unes setmanes vaig llegir que havia començat a funcionar el Banco de Leche Humana a l'Hospital 12 de Octubre de Madrid.

No tenia idea que existissin Bancs de Llet Materna, i vaig decidir buscar informació.

A Espanya no n'hi ha gaires: aquest recentment inaugurat de Madrid , un altre a les Illes Balears, i a València es posarà en marxa un programa pilot aquest any 2008, però a altres països hi ha més tradició.

El primer Banc de Llet Materna es va crear a Boston l'any 1911(!), i a l'actualitat pràcticament tots els països europeus en tenen. També se'n troben a la Xina, a l'India, al Japó o a Austràlia. Al continent americà, molts dels bancs que funcionaven (sobretot als països de l'Amèrica Llatina) van ser tancats quan es va descobrir que el VIH es podia transmetre per la llet materna, però fa un parell d'anys que es va tornar a impulsar aquesta iniciativa, mitjançant la "Carta de Brasilia".

Segons la declaració de la Organització Mundial de la Salut (OMS)- UNICEF "quan no es disposi de llet de la pròpia mare, la llet pasteuritzada de mares donants selecconades és la següent opció d'alimentació, sobretot si es tracta de nadons malalts o d'alt risc". Per tant crec que la creació i promoció dels Bancs de llet materna hauria de ser prioritària.

Què és un Banc de Llet Materna o Banc de Llet Humana?

És un centre especialitzat on es rep, es processa, s'emmagatzema i es distribueix llet materna donada per mares en període de lactància. Aquesta llet es proporciona segons prescripció mèdica a nens amb necessitats especials i que no poden rebre llet de les seves mares . La donació i la distribució són gratuites.

Pot ser donant qualsevol mare sana que estigui alletant el seu fill i vulgui donar part de la seva llet de manera altruista i voluntaria. Poden ser donants aquelles mares sanes, no fumadores ni consumidores de drogues il·legals i que no consumeixin alcohol ni cafeïna. No poden ser donants dones amb malalties cròniques o infeccioses.

La majoria de les que som mares sabem la importància que té la nostra llet en el desenvolupament dels nostres fills, i crec que a cap de nosaltres se'ns escapa la utilitat que poden tenir aquests Bancs de Llet Materna. És cert que gairebé qualsevol dona pot alletar el seu fill, però també ho és el fet que en circumstàncies excepcionals (algunes de les quals cada cop són menys excepcionals, com els parts prematurs) no és possible, i que l'existència d'aquests bancs evitaria l'alimentació obligada amb llet artificial als nounats en aquestes condicions, facilitant així el retorn a la lactància materna un cop superades les dificultats tant de la mare com del fill.

Patufa

dijous, 24 de gener del 2008

I què és el que ensenyem als nostres infants?

I què és el que ensenyem als nostres infants?
Els ensenyem que dos i dos fan quatre i que París és la capital de França.
Quan els ensenyarem el que ells són realment?
Hauríem de dir-los: Ja saps tu qui ets? Ets una meravella. Ets únic.
En tot el món no n'hi ha un altre exactament igual.
En els milions d'anys que han passat, no ha existit mai un altre nen com tu.
Mira el teu cos: quina meravella! les teves cames, els teus dits, la manera com camines i et mous...!
Pots convertir-te en un Shakespeare, en un Miquel Àngel, en un Beethoven.
Tens capacitat per a tot! Sí, ets una meravella.
I quan et faràs gran, podràs fer algun mal a un altre que, com tu, és una meravella? No.
Heu d'estimar-vos uns als altres.
Tu has de treballar (tots hem de treballar) per fer d'aquest món un lloc digne dels seus fills.

Pau Casals.

Aquestes paraules de Pau Casals m'han agradat molt, i crec que és bo donar-les a conèixer. Conviden a la reflexió, eh?

Patufa

dimarts, 22 de gener del 2008

Quin part volem?

A la pàgina web de l'Associació El parto es nuestro, he trobat un article interessant en el qual hi ha 8 preguntes a fer (i a fer-se a títol individual, per saber què és el que volem) per poder decidir amb major coneixement on anar a tenir els nostres fills.
Hi ha maneres molt diferents d'entendre la maternitat, de cuidar i atendre la mare a l'etapa final de l'embaràs, i el nen en els primers dies de vida, per tant crec que és important informar-nos sobre què ens trobarem un cop arribem a l'hospital.
Us en faig un resum i deixo l'enllaç perque el pogueu llegir més atentament.

  1. Qui em pot acompanyar durant el treball de part i l'expulsiu? Ara a quasi tots els hospitals i clíniques el pare hi pot ser present si vol, però és bo preguntar. També si es vol que una altra persona hi sigui present (mare, germana, doula...) val més informar-se abans de quines restriccions (si n'hi ha) posen.
  2. Què passarà durant el treball de part? Saber si administren medicaments de forma generalitzada, si permetran que el part es desenvolupi al seu ritme, si disposen de material per ajudar al treball de part (pilotes, música...)
  3. Quines concessions s'ofereixen a dones de cultures i/o creences diferents? Saber si respectaran la teva cultura a l'hora de parir (per exemple hi ha cultures on la futura àvia de la criatura ha d'estar present en el part...)
  4. Quina posició suggereixen pel part? Puc caminar i moure'm durant el treball de part? Desgraciadament són pocs els hospitals que ofereixin una opció diferent a la de la posició panxa amunt i semi-incorporada a l'hora de parir...I la conexió a uns monitors quasi com una condemna també és present a la majoria de centres. Val la pena parlar-ne amb el personal.
  5. Quins procediments s'apliquen rutinàriament a una dona que es posa de part? Aquí és útil preguntar si trenquen les aigües per rutina, si deixen menjar o beure durant el treball de part, si administren un enema, si monitoritzen continuament,...
  6. Quina ajuda s'ofereix a les mares per mitigar el dolor? Deixant de banda les ja conegudes ( anestèsies, medicaments...) val la pena saber si ofereixen mètodes de relaxació, canvis de posició, etc.
  7. Si el meu fill neix prematur o amb necessitats especials, què passarà? Informar-nos si el centre disposa d'una unitat especialitzada en aquests casos i si no és així i l'han de traslladar, saber si també traslladen a la mare, si apliquen el mètode cangur en cas de prematurs...
  8. Com ajuden a les mares que volen donar el pit? Saber si és un Hospital Amic dels Nens, si faciliten que el nadó mami dins la seva primera hora de vida, si promouen que el nen i la mare estiguin sempre a la mateixa habitació o encara promouen el sitema "nursery", si tenen personal especialitzat i format en l'ajuda a la lactància materna...

Totes aquestes preguntes van encaminades a saber si tindrem un part respectuós o no. Us deixo l'enllaç al Protocol d'Assistència al Part i al Puerperi i d'Atenció al Nadó de la Generalitat, és interessant conèixer-lo.

També és bo fer el que s'anomena un Plà de Part, amb el qual expliques al personal que t'atendrà què és el que vols pel teu part. Us deixo l'enllaç a un model de Pla de Part.

Abans he dit que són preguntes que ens hem de fer...Sí, ja que abans que ningú, les primeres a tenir les idees clares, a saber què és el que volem pel nostre part hem de ser nosaltres.

Patufa