QUI SOM

Si tens fills (o planeges tenir-los) , si tens dubtes sobre la criança, si t'agradaria trobar un grup de pares/mares que et poguessin ajudar, recolzar..si busques informació sobre la Lactància Materna, sobre l'alimentació complementària o sobre el son dels infants, si les teves nits són mogudes, si fa poc que has tingut un bebé i estàs en ple post part i ningú t'entén, o simplement, t'agradaria compartir amb nosaltres les teves experiències, no ho dubtis, VINE! Ens podràs trobar el SEGON I QUART DISSABTE DE CADA MES al Centre Cívic de PLA DE PALAU (COSTAT PARC MIGDIA) de 16.30 a 18.30

dijous, 31 de gener de 2008

Que no ens separin

He afegit a la llista d'enllaços interessants la web de la campanya Que no os separen.
Es tracta d'una iniciativa de l'associació El Parto es Nuestro, que té com a objectiu informar, difondre i afavorir una pràctica que, sembla mentida, encara no és vigent a tots els naixements: el contacte pell amb pell de la mare i el seu fill recent nascut des del primer instant de vida fora de l'úter matern.
La iniciativa vol informar als pares i mares del dret que té tot recent nascut a estar amb la seva mare des del primer moment i que quan no és així es produeix una situació d'estrés en el nadó (i normalment en la mare també). Vol donar a conèixer els estudis i avenços científics en aquest camp, i afavorir l'aplicació del Mètode Cangur a tots els recent nascuts, tant si són prematurs com si no.
És una campanya que hauria de rebre el suport de tothom: mares, pares, embarassades, professionals... ja que senzillament està reclamant un fet que tots, encara que sigui inconscientment, sabem: que on millor està un recent nascut és en braços de la seva mare.

Patufa

Donació de cordó umbilical

Un temps enrera, després del part, el cordó umbilical i la sang que conté eren sistemàticament rebutjats. Fa uns anys, però, es va descobrir que aquesta sang contenia una gran quantitat de cèl·lules especialitzades en la renovació de cèl·lules sanguínies, el trasplantament de les quals permetria tractar pacients amb una medul·la òssia malalta.

Així es va iniciar la opció de la donació, que és indolora per la mare i el nadó, no els suposa cap risc, i pot contribuïr a salvar vides, tant d'infants com d'adults.

Actualment existeixen Bancs de Sang de Cordó Umbilical, públics i privats, tot i que no tots els hospitals estan capacitats per rebre aquesta donació.

Tot i que respecto la opció de l'emmagatzematge del cordó umbilical en bancs privats per al propi ús en cas de necessitat, us deixo per consultar l'enllaç del Banc de Sang i Teixits, una entitat pública. Aquí trobareu més ben explicat tot el procés, i el llistat de centres hospitalaris catalans on es pot fer la donació.

Crec que la possibilitat de donació del cordó umbilical s'ha de donar a conèixer, ja que la informació encara és insuficient, i els dubtes o desinformacions són molts.

Us deixo també uns quants enllaços més.




Patufa.

dilluns, 28 de gener de 2008

Ser mare

Us deixo una frase que m'encanta...

Patufa

“En definitiva, no devenimos madres necesariamente cuando parimos al niño, sino en el transcurso de algún instante de desesperación, locura y soledad en medio de la noche con nuestro hijo en brazos.
Cuando la lógica y la razón no nos sirven, cuando nos sentimos transportadas a un tiempo sin tiempo, cuando el cansancio es infinito y sólo nos resta entregarnos a ese niño que expresa nuestro yo profundo y no logramos acallar... entonces, nuestra madre interior ha nacido.”

divendres, 25 de gener de 2008

Bancs de Llet Materna

Fa unes setmanes vaig llegir que havia començat a funcionar el Banco de Leche Humana a l'Hospital 12 de Octubre de Madrid.

No tenia idea que existissin Bancs de Llet Materna, i vaig decidir buscar informació.

A Espanya no n'hi ha gaires: aquest recentment inaugurat de Madrid , un altre a les Illes Balears, i a València es posarà en marxa un programa pilot aquest any 2008, però a altres països hi ha més tradició.

El primer Banc de Llet Materna es va crear a Boston l'any 1911(!), i a l'actualitat pràcticament tots els països europeus en tenen. També se'n troben a la Xina, a l'India, al Japó o a Austràlia. Al continent americà, molts dels bancs que funcionaven (sobretot als països de l'Amèrica Llatina) van ser tancats quan es va descobrir que el VIH es podia transmetre per la llet materna, però fa un parell d'anys que es va tornar a impulsar aquesta iniciativa, mitjançant la "Carta de Brasilia".

Segons la declaració de la Organització Mundial de la Salut (OMS)- UNICEF "quan no es disposi de llet de la pròpia mare, la llet pasteuritzada de mares donants selecconades és la següent opció d'alimentació, sobretot si es tracta de nadons malalts o d'alt risc". Per tant crec que la creació i promoció dels Bancs de llet materna hauria de ser prioritària.

Què és un Banc de Llet Materna o Banc de Llet Humana?

És un centre especialitzat on es rep, es processa, s'emmagatzema i es distribueix llet materna donada per mares en període de lactància. Aquesta llet es proporciona segons prescripció mèdica a nens amb necessitats especials i que no poden rebre llet de les seves mares . La donació i la distribució són gratuites.

Pot ser donant qualsevol mare sana que estigui alletant el seu fill i vulgui donar part de la seva llet de manera altruista i voluntaria. Poden ser donants aquelles mares sanes, no fumadores ni consumidores de drogues il·legals i que no consumeixin alcohol ni cafeïna. No poden ser donants dones amb malalties cròniques o infeccioses.

La majoria de les que som mares sabem la importància que té la nostra llet en el desenvolupament dels nostres fills, i crec que a cap de nosaltres se'ns escapa la utilitat que poden tenir aquests Bancs de Llet Materna. És cert que gairebé qualsevol dona pot alletar el seu fill, però també ho és el fet que en circumstàncies excepcionals (algunes de les quals cada cop són menys excepcionals, com els parts prematurs) no és possible, i que l'existència d'aquests bancs evitaria l'alimentació obligada amb llet artificial als nounats en aquestes condicions, facilitant així el retorn a la lactància materna un cop superades les dificultats tant de la mare com del fill.

Patufa

dijous, 24 de gener de 2008

I què és el que ensenyem als nostres infants?

I què és el que ensenyem als nostres infants?
Els ensenyem que dos i dos fan quatre i que París és la capital de França.
Quan els ensenyarem el que ells són realment?
Hauríem de dir-los: Ja saps tu qui ets? Ets una meravella. Ets únic.
En tot el món no n'hi ha un altre exactament igual.
En els milions d'anys que han passat, no ha existit mai un altre nen com tu.
Mira el teu cos: quina meravella! les teves cames, els teus dits, la manera com camines i et mous...!
Pots convertir-te en un Shakespeare, en un Miquel Àngel, en un Beethoven.
Tens capacitat per a tot! Sí, ets una meravella.
I quan et faràs gran, podràs fer algun mal a un altre que, com tu, és una meravella? No.
Heu d'estimar-vos uns als altres.
Tu has de treballar (tots hem de treballar) per fer d'aquest món un lloc digne dels seus fills.

Pau Casals.

Aquestes paraules de Pau Casals m'han agradat molt, i crec que és bo donar-les a conèixer. Conviden a la reflexió, eh?

Patufa

dimarts, 22 de gener de 2008

Quin part volem?

A la pàgina web de l'Associació El parto es nuestro, he trobat un article interessant en el qual hi ha 8 preguntes a fer (i a fer-se a títol individual, per saber què és el que volem) per poder decidir amb major coneixement on anar a tenir els nostres fills.
Hi ha maneres molt diferents d'entendre la maternitat, de cuidar i atendre la mare a l'etapa final de l'embaràs, i el nen en els primers dies de vida, per tant crec que és important informar-nos sobre què ens trobarem un cop arribem a l'hospital.
Us en faig un resum i deixo l'enllaç perque el pogueu llegir més atentament.

  1. Qui em pot acompanyar durant el treball de part i l'expulsiu? Ara a quasi tots els hospitals i clíniques el pare hi pot ser present si vol, però és bo preguntar. També si es vol que una altra persona hi sigui present (mare, germana, doula...) val més informar-se abans de quines restriccions (si n'hi ha) posen.
  2. Què passarà durant el treball de part? Saber si administren medicaments de forma generalitzada, si permetran que el part es desenvolupi al seu ritme, si disposen de material per ajudar al treball de part (pilotes, música...)
  3. Quines concessions s'ofereixen a dones de cultures i/o creences diferents? Saber si respectaran la teva cultura a l'hora de parir (per exemple hi ha cultures on la futura àvia de la criatura ha d'estar present en el part...)
  4. Quina posició suggereixen pel part? Puc caminar i moure'm durant el treball de part? Desgraciadament són pocs els hospitals que ofereixin una opció diferent a la de la posició panxa amunt i semi-incorporada a l'hora de parir...I la conexió a uns monitors quasi com una condemna també és present a la majoria de centres. Val la pena parlar-ne amb el personal.
  5. Quins procediments s'apliquen rutinàriament a una dona que es posa de part? Aquí és útil preguntar si trenquen les aigües per rutina, si deixen menjar o beure durant el treball de part, si administren un enema, si monitoritzen continuament,...
  6. Quina ajuda s'ofereix a les mares per mitigar el dolor? Deixant de banda les ja conegudes ( anestèsies, medicaments...) val la pena saber si ofereixen mètodes de relaxació, canvis de posició, etc.
  7. Si el meu fill neix prematur o amb necessitats especials, què passarà? Informar-nos si el centre disposa d'una unitat especialitzada en aquests casos i si no és així i l'han de traslladar, saber si també traslladen a la mare, si apliquen el mètode cangur en cas de prematurs...
  8. Com ajuden a les mares que volen donar el pit? Saber si és un Hospital Amic dels Nens, si faciliten que el nadó mami dins la seva primera hora de vida, si promouen que el nen i la mare estiguin sempre a la mateixa habitació o encara promouen el sitema "nursery", si tenen personal especialitzat i format en l'ajuda a la lactància materna...

Totes aquestes preguntes van encaminades a saber si tindrem un part respectuós o no. Us deixo l'enllaç al Protocol d'Assistència al Part i al Puerperi i d'Atenció al Nadó de la Generalitat, és interessant conèixer-lo.

També és bo fer el que s'anomena un Plà de Part, amb el qual expliques al personal que t'atendrà què és el que vols pel teu part. Us deixo l'enllaç a un model de Pla de Part.

Abans he dit que són preguntes que ens hem de fer...Sí, ja que abans que ningú, les primeres a tenir les idees clares, a saber què és el que volem pel nostre part hem de ser nosaltres.

Patufa

divendres, 18 de gener de 2008

Passat Reis: fan falta tants regals?

Us deixo dos acudits gràfics molt eloqüents per aquestes dates...


Patufa

Carta d'un fill a tots els pares del món

M'han passat aquest escrit "Carta d'un fill a tots els pares del món" que han penjat al fòrum del Socpetit, i m'ha agradat molt.
El penjo al blog, perque trobo que són dotze consells per educar als nostres fills en la tolerància i el respecte, molt sensats i senzills. Alguns són de calaix, però és cert que molts cops els oblidem...

- "No em donis tot allò q demano. De vegades només demano x veure fins quant puc agafar."
- "No em cridis. Et respecto menys quan ho fas i m'ensenyes a cridar a mi també, i jo no vull fer-ho."
- "No em donis ordres. Si enlloc d'ordres de vegades em demanéssis les coses, jo ho faria més rapid i amb més plaer."
- "Compleix sempre les promeses bones o dolentes: si promets un premi, dóname'l, però també si és un càstig."
- "No em comparis amb ningú. Especialment amb el meu germà o germana. Si tu em fas sentir millor que els demés, algú patirà, si em fas sentir pitjor que els demés, seré jo qui pateixi."
- "No canvïis d'opinió tan sovint sobre el que haig de fer. Decideix i mantingues aquesta decisió." "Deixa'm valer-me per mi mateix. Si tu ho fas tot per mi, jo mai n'apendré."
- "Quan faig alguna cosa malament, no m'exigeixis que et digui perquè ho he fet. De vegades ni jo mateix ho sé."
- "Quan estàs equivocat en alguna cosa, admet-ho i creixerà l'opinió que tinc de tu, i així m'ensenyaràs a admetre les meves equivocacions també."
- "Fes tu primer el que em dius a mi que faci. Jo aprendré el que tu facis, encara que no ho diguis, però difícilment faré el que tu diguis i no facis."
- "Quan t'expliqui un problema meu, no em diguis "no tinc temps per tonteries" o "això no té importància", tracta de comprendre'm i ajudar-me."
- "I estima'm i digues-m'ho. A mi m'agrada sentir-t'ho dir, encara que no creguis necessari dir-m'ho."

Patufa

dijous, 17 de gener de 2008

Antes de ser mamá...

ANTES DE SE MAMÁ

ANTES DE SER MAMÁ,,,

Yo comía mi comida caliente.

Mi ropa lucía planchada y limpia todo el día.

Podía sostener largas y tranquilas conversaciones telefónicas.

ANTES DE SER MAMÁ,,,

Me dormía tarde, tan tarde como quería y jamás me preocupaban las esveladas.

Cepillaba y cuidaba mi pelo, lucía uñas largas y hermosas.

Mi casa estaba limpia y en orden,

no tenia que brincar juguetes olvidados por todos lados.

ANTES DE SER MAMÁ,,,

No me apuraba si alguna de mis plantas eran venenosas,

Ni pensaba en lo peligroso de las escaleras o las esquinas de mis muebles.

No dejaba mi tiempo en consultas mensuales al doctor,

Ni consideraba siquiera la palabra VACUNA.

ANTES DE SER MAMÁ,,,

No tenida que limpiar comida del piso,

Ni lavar las huellas de pequeños deditos marcadas en los vidrios.

Tenia control absoluto de mi mente,

Mis pensamientos, mi cuerpo y mi aspecto físico.

Dormía toda la noche y los fines de semana eran totalmente relajados.

ANTES DE SER MAMÁ,,,

No me entristecían los gritos de los niños en la consulta médica,

No tuve jamás que detener, con lagrimas en mis ojos,

Una piernita que seria inyectada.

ANTES DE SER MAMÁ,,,

Yo nunca sentí un nudo en la garganta,

al mirar a través de unos ojos llorosos y una carita sucia.

No conocía la felicidad total con sólo recibir una mirada.

No pasaba horas mirando la inocencia en una cuna.

Nunca sostuve a un bebé dormido SOLO porque no quería alejarlo de mí.

ANTES DE SE MAMÁ,,,

Nunca sentí que mi corazón se rompía en un millón de pedazos,

al no poder calmar el dolor de un niño.

Nunca supe que algo tan pequeño,

Podía afectar TANTO mí mundo.

Nunca supe que podía amar a alguien de ese modo,

Nunca supe que amaría como una madre.

ANTES DE SER MAMÁ,,,

Yo no conocía el sentimiento que provoca tener mi corazón fuera de mi cuerpo.

No sabía que tan especial me sentiría al alimentar a un bebé hambriento.

No sabía que esa cercanía inmensa entre una madre y su hijo.

No sabía que algo tan chico podría hacerme sentir tan importante.

ANTES DE SER MAMÁ,,,

No imaginaba tanta calidez, tanta dulzura, tanto amor.

No imaginaba lo grande y lo maravilloso que sería,

No imaginaba la satisfacción de ser madre, no sabía que yo era capaz de sentir tanto.

HOY NO ME IMAGINO MI VIDA SIN ESA PEQUEÑA SONRRISA PICARA Y TRAVIESA, SIN ESA HUELLA DE CHOCOLOTE EN LA PARED, SIN ESE OLOR A PUREZA, SIN ESCUCHAR DE UNOS PEQUEÑOS LABIOS ESA PALABRA CORTA Y LARGA A LA VEZ."MAMÁ"

AUTORA DESCONEGUDA*

PICAR NO ÉS EDUCAR

PICAR NO ÉS EDUCAR.
Dieu-li com vulgueu, però no en dieu EDUCAR.
Picar no és educar.
Picar és demostrar que mana el més fort.
Un dia, el vostre fill/a serà més fort que vosaltres.
Picar no és educar.
Picar ensenya a obeïr per POR. Amb POR. No per voluntat.
Picar no és educar.
Picar fa MAL. Potser momentàniament. Potser una breu estona. Potser només un instant.
Però picar fa mal.
Picar no és educar.
Picar danya psicològicament. Fa mal psicològicament. Et sents DÈBIL, INDEFENS, CONFÓS, PERDUT.
Picar no és educar.
Picar genera POR. Després DESCONFIANÇA. Més tard DUBTE. Finalment RÀBIA. IMPOTÈNCIA. ODI. Aquests sentiments vols que el teu fill/a senti per tu?
Picar no és educar.
Picar demostra falta de RECURSOS. Falta de VOLUNTAT per buscar-ne. Falta d'AUTOCONTROL. Falta de RESPECTE.
Picar no és educar.

Com pots educar ensenyant al teu fill a OBEÏR PER POR, QUE MANES TU PERQUÈ ETS MÉS FORT?
Com pots educar si ensenyes a RESOLDRE ELS CONFLICTES MITJANÇANT LA VIOLÈNCIA?

PICAR NO ÉS EDUCAR.
I RECORDA QUE UNA "BOFETADA A TEMPS" , TAMBÉ ÉS PIC
AR.

natrix

divendres, 11 de gener de 2008

Quan l'instint guanya al dubte

Dubto.
Molt.
Potser massa i tot.
I potser en massa coses.
Sí, dubto.
Dubto de mí i de la meva capacitat de ser mare, una bona mare. Dubto quan penso si ho estem fent bé a l'hora d'anar a dormir. Dubto quan la vesteixo: "no anirà molt fresqueta? no estarà massa abrigada?". Dubto quan li poso el menjar al plat: "vols dir que no n'hi ha massa?". Dubto quan li trec el plat de taula:" no ha menjat molt poquet?"...
Dubto.
Però sempre acaba guanyant el meu instint.

Sí, l'instint. Aquell sentiment que ens conecta amb la natura i els animals, que no respon a cap teoria racional o social, que fa que actuem d'impuls, intuitivament, d'una manera que no podem explicar però que sabem que és la millor manera, la nostra manera.
L'instint. Una marca de foc, un tatuatge imborrable que tots tenim, però que utilitzem poc.

Titllat d'irracional, propi d'animals, socialment rebutjat i estigmatitzat, l'instint ha sigut obligat a amagar-se en el fons de l'armari del nostre cervell, enterrat per piles de racionalitat, dogmes, imposicions, teories i modes.
I l'instint maternal és potser el més defenestrat de tots, sobretot a la cultura occidental.
En boca de tothom, l'instint maternal s'ha convertit només en una imposició hormonal femenina, que apareix, com per art de màgia, quan la dona té un fill, però que no té cap més utilitat que la de fer-la sentir-se mare, en contraposició a com era fins ara, "només" dona. Un cop ja se sent mare, i quan hauria de poder utilitzar-lo més, l'instint maternal torna a ser relegat a l'habitació dels trastos, barrant-li la porta tot un seguit de teories, psicologies, estudis i comportaments que pretenen convertir la vida de la mare i la del fill en còmoda, fàcil i feliç...això sí, deixant de banda els instints, no fos cas que ens convertíssim en animals!

Per sort, cada vegada més, les mares descobrim que el nostre instint, lluny d'impedir-nos, ens beneficia. Si bé potser no ens fa les coses més fàcils, sí que ens ajuda a fer-les més convençudament.

Tu dius que deixi plorar la meva filla, que no li passarà res, que així "fa pulmons"...
El meu instint em diu que al meus braços es calmarà.

Tu dius que si l'agafo en braços es "malacostumarà"...
El meu instint em diu que en els meus braços es relaxarà i se sentirà segura.

Tu dius que l'haig d'obligar a menjar-se tot el que hi ha al plat, que em "pren el pèl"...
El meu instint em diu que mentre hagi menjat un xic, ja n'hi ha prou: menja per la gana que té.

Tu penses que educar es fa reprimint els teus instints (els pocs que et queden) i els del teu fill.
Jo faig que l'instint sigui present a les nostres vides, ajudant-me a ser millor mare i millor persona.
Ajudant-me a fer de la meva filla una bona persona.

Patufa

dimecres, 9 de gener de 2008

AGENDA

12 GENER

-TORNADA A LA FEINA: LLAR D'INFANTS,AVIS, CANGUR?
CONTINUAR AMB LM,EXTRACCIÓ I CONSERVACIÓ DE LA LLET,..

26 GENER

-EL SON DELS INFANTS: HORARIS, DESPERTARS, COLLIT, NO VOL DORMIR, FASES DEL SON..

9 FEBRER

-CURES: FEBRE,DENTS, MOCS, CULET VERMELL...REMEIS. MEDICINA TRADICIONAL-HOMEOPATIA.

23 FEBRER

- ALIMENTACIÓ COMPLEMENTÀRIA(AC) : QUAN COMENÇAR? NO VOL CULLERA. INTRODUCCIÓ NOUS ALIMENTS. RECEPTES.


dilluns, 7 de gener de 2008

Abracem els nostres fills

Us copio un article extret de la web Holistica.net que m'ha agradat molt i crec que ajuda a reflexionar sobre un tema polèmic avui en dia, en vista de la preeminença de les teories conductistes en la criança dels infants.
M'he permès el luxe de ressaltar en negreta el que més m'ha agradat...
Ja em direu què us sembla.

Patufa

¿Reciben los bebés suficientes abrazos?

Los científicos saben bien que todas las crías de mamíferos necesitan un mínimo de contacto para lograr un desarrollo normal. Los cachorros necesitan ser lamidos, o tocados en el caso de los primates, para alcanzar una madurez adecuada. Se han hecho experimentos con roedores y con monos a los que se les privaba de contacto físico, únicamente recibían alimento, y al crecer se convertían invariablemente en adultos anómalos, incapaces de socializarse de manera adecuada ni de cuidar de forma eficiente a sus propias crías. (De hecho, en francés existe la expresión `un oso mal lamido´ para referirse a alguien insociable o de trato difícil.)

Por desgracia este experimento se hizo también con humanos: el emperador Federico II ordenó que varios bebés fuesen aislados y recibiesen tan sólo alimento y cobijo de sus cuidadoras, prohibiendo que les dirigiesen la palabra o cualquier muestra afectiva, con el fin de averiguar en qué idioma hablarían primero. Todos murieron.

También a comienzos del siglo veinte, el pediatra americano Fritz Talbot, alarmado por la elevada mortalidad de los menores de 2 años en clínicas y orfanatos, donde teóricamente los bebés disponían de cobijo y alimento, viajó a una clínica alemana donde los niños diagnosticados con marasmo ( enfermedad de origen desconocido que se caracterizaba por pérdida de peso, abatimiento y desgana entre otros síntomas, y que acababa con la vida de un alto porcentaje de ellos) lograban sobrevivir. Allí halló a una mujer, Anna, corpulenta y ya mayor, que acarreaba permanentemente unos cuantos pequeñuelos. Cuando los niños perdían las ganas de vivir y comenzaba este proceso, Anna los llevaba en contacto con ella a todas horas, contraviniendo las normas que imperaban en la época que decían que a los niños debían cogerles lo mínimo necesario para su higiene y alimentación para que no se echaran a perder.
Los niños de Anna sobrevivían siempre, y Fritz talbot quedó tan impactado que a partir de entonces se dedicó a difundir la idea de `atención amorosa´.


Más recientemente, el New York Times ha publicado un artículo sobre el papel crítico del contacto en el desarrollo infantil en el que se menciona `el estancamiento psicológico y físico de niños privados de contacto físico aunque por lo demás bien alimentados y cuidados´ (Goleman, 1988).

La cuestión es ¿reciben los niños occidentales el suficiente contacto físico para completar su desarrollo de forma satisfactoria? ¿Cuánto contacto exactamente se necesita para crecer sano emocional y afectivamente?. No lo sabemos, lo que sí sabemos es que en nuestra civilización desde hace unos cien años se hacen las cosas de manera muy diferente con los bebés a como se ha hecho siempre. Pertenecemos a una de las pocas culturas del mundo donde en la actualidad lo general es que los niños duerman solos, incluso en habitaciones separadas desde la más temprana edad. Donde muchos bebés van de la cuna al carrito y del carrito a la hamaca durante meses con el fin de que no se acostumbren a ser cogidos. Cuando damos un paseo de tres horas llevando al bebé en un carro, aunque nos parezca que hemos pasado la tarde con él, podemos tener por seguro que la sensación del bebé ha sido de no-mamá durante todo ese tiempo. Algunos además, pasan más de ocho horas al día en guarderías donde existe una cuidadora por cada ocho niños.

En España, los índices de lactancia, un modo de alimentación que asegura un saludable contacto `piel a piel´, son todavía muy inferiores a los de otros países, y algunos `expertos´ de gran difusión aseguran que lo mejor es ignorar sus llantos cuando los bebés, como inteligentes mamíferos cuyo instinto les dice lo que necesitan, luchan para cambiar eso. Parece que se está haciendo con los niños un gran experimento de resultados inciertos.

Cuando una mamá humana tiene un hijo, montones de expertos, familiares bienintencionados, y fabricantes de artilugios para bebés tratan de influir sobre ella utilizando todo tipo de argumentos. La mamá humana quiere a su pequeño con locura y quiere darle lo mejor, pero duda entre tanta información contradictoria, así que puede que se decida por una determinada tendencia o puede que varíe su forma de hacer las cosas en su búsqueda de la crianza óptima, y sufre mucho pensando si lo estará haciendo bien o no. Un día se fija en los animales: las gallinas, las vacas, las musarañas y las leonas, que siguen su instinto ancestral y son madres perfectas. Jamás dudan, jamás actúan de manera arbitraria o incoherente y desde luego, nunca malcrían a sus hijos consintiéndoles demasiado o alejándolos antes de que estén preparados. Su aportación de contacto físico es continua, tal y como les dicta su instinto. También del mismo modo siguen su instinto otras madres humanas en algunos sitios del planeta, donde los bebés son llevados a la espalda, duermen siempre en compañía hasta que son los suficientemente mayores para arreglárselas solos, las lactancias son prolongadas y sus llantos siempre son atendidos, tal es el caso de los ¡kung en África o de algunas tribus inuits del Norte de Canadá. En estas tribus, por cierto, los casos de cólicos son casi inexistentes y la salud emocional de sus individuos es notablemente superior a la de la media occidental.

Como conclusión parece ser que tocar, coger y abrazar a los bebés es una de las mejores cosas que se pueden hacer para garantizar su correcto desarrollo emocional y afectivo y toda una inversión para el futuro: está escrito en el instinto de cualquier mamífero saludable. Así que, como alguien decía una vez `cree en el llanto de tu hijo, abrázalo, consuélalo, tenlo cerca de ti y no le niegues ni un solo abrazo, ni una sola vez le escatimes tu contacto, porque para un bebé pequeñito el ansia de ser cogido puede ser tan acuciante como la necesidad de comer ´.

Natalia Suárez Acero