QUI SOM

Si tens fills (o planeges tenir-los) , si tens dubtes sobre la criança, si t'agradaria trobar un grup de pares/mares que et poguessin ajudar, recolzar..si busques informació sobre la Lactància Materna, sobre l'alimentació complementària o sobre el son dels infants, si les teves nits són mogudes, si fa poc que has tingut un bebé i estàs en ple post part i ningú t'entén, o simplement, t'agradaria compartir amb nosaltres les teves experiències, no ho dubtis, VINE! Ens podràs trobar el SEGON I QUART DISSABTE DE CADA MES al Centre Cívic de PLA DE PALAU (COSTAT PARC MIGDIA) de 16.30 a 18.30

dilluns, 31 de març del 2008

El part que esperem tenir

Fa poques setmanes, un estudi de la Universitat de Newcastle (UK) revelava que les dones acostumem a tenir idees poc realistes sobre el part: des del dolor que patirem, fins a les nostres expectatives, passant pel procés fisiològic en sí.

De qui és la culpa?

Qui és el responsable que no sapiguem com afrontarel cercle viciós de la por al dolor en el part (tant, que algunes dones renuncien a un part vaginal i concerten una cesàrea programada, i d'altres fins i tot renuncien a la maternitat biològica)?

Qui fa que ens creem una imatge idil·lica o bé terrorífica, segons el cas, del moment de donar a llum els nostres fills?

Qui ens impedeix conèixer realment els processos que el nostre cos experimentarà en el moment del part?

Podríem trobar moltes respostes a aquestes preguntes: l'educació rebuda i els tabús existents entorn el part, la percepció del part segons qui ens l'expliqui (la veïna a qui li van fer cesària després de moltes hores de treball de part; l'amiga que va tenir un part curt i es va sentir molt ben atesa; la cunyada que no dilatava, que va patir molt, que li feia molt mal, que mai més tindrà cap fill...), la poca sensibilitat d'alguns especialistes, la poca informació de molts cursos de preparació al part, etcètera, etcètera.

Per tant podem dir que el que realment fa que tinguem idees preconcebudes sobre un dels moments més importants de la nostra vida com a mares és la informació que rebem al llarg de la nostra vida i sobretot la que rebem al llarg de l'embaràs.


Com fer que les nostres expectatives siguin realistes?

Triant la informació que ens donen.

Discernint entre opinions, experiències, sensacions, desitjos i processos.

Acudint a gent especialitzada i experimentada, que a part d'ajudar-nos fer que el part sigui més fàcil, sobretot ens ajudaran a entendre el que és i significa el part en sí mateix. No només un ginecòleg o una comadrona ens poden portar el part, podem acudir també a Grups de Suport o tenir contacte amb doules.

No tot és blanc o negre, sempre hi ha matisos.

I cada part és un món, és diferent, és únic.


No es tracta de rebutjar les experiències de les altres mares, sinò d'acceptar-les però sense considerar-les com a úniques o interioritzar-les com a pròpies. No es tracta de no escoltar els nostres ginecòlegs o comadrones, però sí d'acceptar que alguns de vegades s'obliden que no som només un número d'expedient, i potser no ena ajuden del tot a entendre el que estem passant. No es tracta de llegir tot el que ens cau a les mans, sinò de saber escollir què llegir i com llegir-ho.


Si no fem això, ens fem mal a nosaltres mateixes ja que crearem a la nostra ment una imatge irreal, tant si és bona com si és dolenta, i farà que no visquem el nostre part, el nostre moment, de manera real, autònoma i conscient.

Si ens hem fet una imatge idíl·lica del nostre part, qualsevol contratemps, qualsevol fet que ens el canvii una mica farà que el visquem de manera angoixant, que ens sentim defraudades, que plorem de tristor en un moment en el qual podem plorar, però si ho fem ha de ser d'alegria.

Si en canvi ens hem fet una imatge terrorífica del part, viurem tot l'embaràs amb por, amb ansietat, amb ganes que passi tot. I dificultarem amb els nostres nervis i pors un procés que és del tot natural i biològic. I sobretot, si el part és completament diferent al que ens havíem imaginat, ens culparem de no haver-lo gaudit, ni d'haver gaudit amb l'embaràs.


Per tant, no ens creem falses espectatives (de qualsevol tipus) entorn al part.

Siguem conscients del nostre cos, de la nostra ment i de les nostres capacitats.

Informem-nos i fem que ens informin adequadament.

Preguntem tot allò que no sapiguem, que ens angoixi, que ens preocupi.


En definitiva, ajudem-nos a gaudir d'un plaer reservat només a nosaltres: parir.


Patufa

divendres, 28 de març del 2008

Intoleràncies alimentàries: cada dia més esteses...

Les intoleràncies alimentàries se solen confondre amb les al·lèrgies alimentàries i amb l'aversió psicològica a algun producte alimentari.

Una intolerància alimentària és una resposta de l’organisme a un aliment o substància alimentària que no és capaç de transformar.
Les al·lèrgies desencadenen una resposta immunològica mediada per IgE com a resposta a alguna substància o part d’una substància que és reconeguda com a nociva per al cos humà.
L'aversió psicològica a un producte és fruït, en part, de l’actual pressió social creada a través dels mitjans de comunicació i la pròpia indústria alimentària que, des de fa un temps, han desenvolupat campanyes publicitàries amb l’objectiu d’obrir el mercat als nous productes “sin”.

Una intolerància alimentària pot tenir diversos graus d’afectació i, per tant, pot diagnosticar-se amb certa facilitat o bé emmascarar-se durant anys.

Les dues intoleràncies alimentàries més freqüents són la intolerància al gluten, molècula protèica continguda en la majoria de cereals, i la intolerància a la lactosa, el sucre de la llet.
Aquesta última és deguda a la baixa quantitat de l’enzim disacaridasa lactasa a l’intestí prim.
La lactasa és la substància que s’ocupa de separar la lactosa en galactosa i glucosa, els dos sucres simples que la componen i que el nostre organisme és capaç d’assimilar sense problemes. Quan la lactosa arriba a l’intestí prim, si no hi ha l’actuació de la lactasa, aquesta segueix el seu camí cap a l’intestí gruixut ja que no pot ser absorbida. És llavors quan es donen els símptomes típics de la intolerància: nàusees, flatulència, diarrea i dolor abdominal.

Actualment el millor tractament que existeix per a les intoleràncies es basa en deixar de consumir els productes que contenen, en aquest cas, lactosa. Així, la llet i tots els seus derivats seran susceptibles de, en major o menor grau, provocar la simptomatologia abans esmentada.

Malauradament, tant en alimentació com en medicaments, la lactosa és una de les substàncies més utilitzades i això complica tant la dieta diària com el tractament d’altres patologies amb medicaments.

En quant a l’alimentació, cal dir que cada persona té una tolerància determinada a la lactosa per la qual cosa hi ha afectats que poden prendre còmodament derivats de la llet com alguns formatges o iogurts sense experimentar simptomatologia. Cal que cada persona trobi les seves pròpies limitacions de consum ja que l’abolició total de la llet i els seus productes derivats de la dieta diària ens comportaria altres problemes de salut derivats del baix consum de Calci.
Per aquesta raó caldrà que adaptem la nostra dieta segons les característiques de la afectació que ens provoqui la intolerància.
En el cas dels nadons i lactants existeixen llets maternitzades dissenyades especialment sense lactosa. En el cas dels adults que no tolerin cap producte poden adquirir a la farmàcia preparats que contenen l’enzim lactasa que s’afegeixen als aliments amb lactosa permetent-ne el seu consum.

Sempre és essencial un bon diagnòstic, perquè les intoleràncies poden ser temporals o permanents. No descuideu les visites mèdiques!


dijous, 27 de març del 2008

El cervell del nadó

He decidit penjar un vídeo on podreu veure el capítol "El cerebro del bebé" del programa REDES que fan a La2, i que presenta i dirigeix Eduard Punset, un comunicador increïble, que a través dels seus programes, llibres, escrits, blogs, etc. ens transmet coneixements científics que poden ajudar a fer la nostra vida més plena (és una opinió personal, fruit d'escoltar-lo i llegir-lo).

En aquest programa, mitjançant petits documentals i una entrevista amb Sue Gerhardt, psicòloga i escriptora que ha dedicat la seva vida professional a l'estudi del desenvolupament emocional dels nadons i les seves conseqüències a llarg termini, Punset ens intenta explicar la gran importància que té en els primers anys de vida del nadó l'amor, com a motor del desenvolupament emocional de les persones.

És un video llarg, però que val molt la pena. Si teniu una estona, no deixeu de mirar-lo (estic segura que alguns ja el coneixereu), crec que pot ajudar a molta gent.

Us deixo una frase extreta del programa, que crec que desbarata moltes pseudo-teories molt de moda actualment:

PARA QUE UN SER HUMANO SEA REALMENTE INDEPENDIENTE, DEBE HABER SIDO PRIMERO UN BEBÉ DEPENDIENTE




www.Tu.tv


Patufa

dijous, 13 de març del 2008

Els nens veuen, els nens fan...

He rebut aquest video per mail.

Crec que hauriem de tenir tots molt clar la influència que exercim sobre els nostres fills, tant de manera conscient com, sobretot, inconscientment.

Sobren més paraules...

Patufa

divendres, 7 de març del 2008

Un vot per la criança?

Per si algú encara no ho sap, diumenge és dia d'eleccions (sempre hi ha algú despistat... encara que de la manera que ens taladren començo a dubtar-ne)
No penso pas fer campanya per ningú, no us espanteu.

Tansols vull fer notar una cosa que he vist aquests dies.

Us heu fixat en les propostes de cada partit en temes de familia, maternitat, conciliació, criança...?

Jo sí, m'he dedicat a mirar les propostes/promeses que fan els grans partits en aquests temes, i realment me n'adono que res canvia...

Les grans idees d'aquests partits, en línies generals (perque sí, amb alguns matisos, però per aquesta banda arriben a dir el mateix) són:

- Crear més places de Llars d'Infants. Universalitzar l'educació entre el 0-3 anys (que, recordem, no és obligatòria). Garantir plaça a cada infant.

- Allargar les baixes de maternitat i paternitat (ep! entre dues i quatre setmanes... no fos cas! I també que els pares de nens prematurs hospitalitzats tinguin més temps de permís)

- Afavorir deduccions en l'IRPF i augmentar una mica les ajudes estatals per fills a càrrec (entre 200 i 400€ més, i alguns proposen allargar-les en el temps i universalitzar-les a totes les mares, siguin o no siguin treballadores)

- Incentivar la tornada al món laboral de les mares ( més aviat a qui s'incentiva és a l'empresari)

- Allargar els horaris d'obertura dels centres escolars (així solucionen els problemes als pares que treballen fins les 7 o les 8 del vespre: poden aparcar més estona els seus fills, ja que ells no poden gaudir-ne)

- Promoure més activitast fora dels horaris lectius (normal, no tots els pares podem fer tres mesos de vacances a l'estiu, més dues setmanes per Nadal, més una per Setmana santa, més tots els ponts i festivitats locals...)

- Garantir permisos laborals per cuidar fills hospitalitzats ( sembla mentida, però una cosa tan lògica com aquesta no està garantitzada avui en dia)

- etc, etc... (bé, no gaire etcètera més...)

Molt bé, són bones idees algunes, no?

Però, no us n'heu adonat que totes aquestes mesures, propostes, promeses no són gaire afavoridores de la criança?

M'explico:

D'acord, sí, fareu més Llars d'Infants... em sembla molt bé, però la realitat és que les necessitarem per motius bastant frustrants:

- perque continuarem sense poder quedar-nos a casa amb els nostres fills, amenys que puguem renunciar a un sou íntegre dins la unitat familiar.

- perque continuarem a haver de deixar els nostres fills molt aviat. Què són dues setmanes més de baixa per maternitat/paternitat? És que ningú ha tingut en compte iniciatives populars com la d' augmentar la baixa en 6 mesos?

- perque com que els empresaris continuaran considerant a les mares com a poc productives, i per tant continuaran fent-nos fora o fent-nos mobbing, haurem de canviar de feina i no podrem gaudir ni d'excedències ni de reduccions de jornada.

Molt bé, allargareu els horaris dels centres escolars i ampliareu activitats fora d'hores escolars... però és que això és i serà necessari mentre continuem així:

- sense adaptar-nos a les jornades laborals europees, és a dir, amb jornades intensives o bé amb horaris partits normals, sense acabar la jornada a les 8.

- sense fer uns calendaris escolars lògics i conseqüents: com es pot tenir un calendari escolar amb tres mesos de vacances a l'estiu quan ningú (bé, alguns privilegiats sí, però són minoria) té més d'un mes a l'estiu, si és que el té?

Perfecte, donareu més ajudes per incentivar la natalitat... però és que si no s'ajusten preus, hipoteques, sous, etc. continuarà essent un luxe decidir-se a tenir fills.

No sé, dieu-me innocent, inconformista, pessimista...

... però jo veig que tot continuarà igual com ara per a la majoria de nosaltres: viu per treballar; complica't la vida i tingues fills, però no en gaudeixis perque has de treballar per com un boig per mantenir-los; guanya poc per la feina que fas, i gasta aquest poc que tens en el que és bàsic: un lloc per viure, roba i menjar, i si et queda alguna cosa intenta divertir-te; tingues salut, perque sinò...

En fi, que la criança dels nostres fills continuarà essent el més meravellós que fem, el més gratificant en el nostre dia a dia ple d'incongruències, injustícies i maldecaps... i guanyi qui guanyi diumenge, potser no ens ajudaran gaire, però almenys la il·lusió no ens la treuran.

Patufa

dilluns, 3 de març del 2008

El puerperi, com superar-lo

El puerperi, tradicionalment, es considera el període de quaranta dies després del part. En teoria és el temps de "quarentena", en el qual el teu cos es recupera físicament, en què tot torna al seu lloc, en què es comença la lactància materna. És un terme que parla molt de característiques físiològiques. Però i les psicològiques?

Són uns dies de canvis enormes a la vida d'una mare i les hormones no el fan gens fàcil.

Fa temps, en una web italiana que ara ja no recordo, vaig trobar un text força divertit que he traduït pel blog, ja que crec reflecteix molt bé el que passa durant aquests 40 dies (que poden ser més o menys, però el que m'interessa és reflexar aquests dies d'incerteses, pors, nerviosismes i ploreres)

Aquí us el deixo, espero que us agradi i us serveixi a les properes mares.

Patufa

"Les teories més reconegudes afirmen que els dinosauris es van extingir a causa de la caiguda d’un gran meteorit a la Terra: no hi estic d’acord.
Segons la meva teoria, l’extinció dels dinosauris va ser causada pel naixement del seu primer fill. Sí, perque res, ni tansols un enorme meteorit que cau sobre planeta i canvia radicalment el seu clima et revoluciona tant la vida com el naixement del teu primer fill.

Et senties mare ja aquell matí, entre les rajoles lluents del teu bany, mentre la linea rosa apareixia.
Et senties mare mentre la teva panxolina deixava pas a una alegre panxassa.
Et senties mare mentre escollies el primer pijamet que vestiria el teu petitó.
Et senties mare mentre llegies tants i tants llibres de puericultura, devorant-los pàgina rere pàgina, aprenies cançons de bressol i trobaves consells a la xarxa.

Després, entre crits, suor, llàgrimes i sang, vas naufragar a la illa de la teva maternitat real.

I per molt que al teu voltant hi hagi un munt de gent, com a bona nàufrag, estàs completament, innegablement sola.

Em corregeixo, no estàs pròpiament sola : amb tú hi ha un petit àlien calb que s’ha empassat una sirena, l’interruptor de la qual no trobes.

Que maca que era la teva panxassa, mentre la portaves a passejar (sense haver-li de posar bodi-mitjons-pelele-saquet-guants-bufanda-gorro, sense haver de tornar a començar de bon principi just acabat de vestir-lo, perque, és clar, ha vomitat)! Tothom la mirava, amb una barreja d’emoció i veneració.

Que n’era de bo el teu fill, que menjava quan tú ho feies, dormia i si no dormia nedava plàcidament en el mar Amnios, es divertia escoltant la teva veu, seguia les teves carícies amb els peuets. No feia caca, només pipí, però tot reciclable cent per cent.

El nen real, amb el qual ara et trobes, juga brut.
Ell vé de 9 mesos de ‘dolce far niente’ , tú vens d’almenys tres mesos d’acidesa, inflors, incontinència, insomni i mal d’esquena. Sense contar les últimes hores, segurament insomnes i probablement a dejú, durant les quals has cremat almenys 14.000 calories. En aquest partit les forces no estan igualades.

Per això, ressigna’t, capitula al caos i fes-ho alegrement : el caos és vida!

Durant els primers quaranta dies després del part, sigues pacient, amb el teu fill però sobretot amb tu mateixa.

Si abans el terra de casa brillava, ara accepta que estigui una mica brut.
Si abans era una mica brut, accepta que ara sigui de multa de MediAmbient.
Si ja era de multa de MediAmbient, ara intenta aconseguir un detector de metalls per poder trobar les claus del cotxe.
Però fes’ho amb un somriure a la boca: és la natura que segueix el seu camí.

No estiguis de peu si pots sentar-te. No estiguis asseguda si pots estirar-te. No estiguis estirada si pots dormir.
Envia a pastar fang a aquell que et digui que aprofitis el son del nen per fer coses de casa: aprofita el son del nen per dormir tú també. No hi ha res més relaxant que un nadó dormint al teu davant, i segurament ell, si et sent propera, dormirà més, amb benefici pels dos.

Dones de mamar? La teva parella no té tetes, però sí que pot llevar-se per canviar-li el bolquer, o per ajudar-te almenys un cop durant la nit.

Dones biberó? Prepara tres bibis per nit i posa’ls a la nevera. Fins i tot l’home més endormiscat no aconseguirà equivocar-se en la dosis de llet en pols si el bibi ja el tens preparat. Una excusa menys! Fes-lo fora del llit! Els fills es fan en parella, i en parella van criats! I si hagués d’objectar que ell és el que treballa i porta les garrofes a casa, mentre tu estàs “de vacances” de la feina, fes-li notar que ell els diumenges (i potser fins i tot els dissabtes) no treballa, i per tant és just que almenys una nit a la setmana tú també tinguis la llibertat de poder gaudir d’un son reparador.

Sigues indulgent: amb el teu fill, però sobretot amb tú mateixa.

Rendeix-te als menjars preparats, a les carmanyoles que et porta la mare, a l’enciam ja neta i preparada en bosses, als “bocaditos de merluza” congelats...

Aprecia la suavitat i voluminositat de les tovalloles sense planxar, les arrugues naïf de les samarretes... Pensa que s’haurien arrugat igualment mitja hora després de posar-te-la : en definitiva, t’estalvies mitja hora !

Escolta el teu cos, ves a dormir encara que només siguin les 9 del vespre si estàs cansada. Ja tindràs temps de veure la tele o llegir aquell llibre més endavant.

I si en tens ganes, recrea aquell vell, antiquat i sagrat costum dels quaranta dies de fa anys: la puerpera, o sigui tú, es traslladava a ca la mare, o la sogra (només en cas de molt bon rotllo) i no havia de pensar a res més que en ella i el seu fill, aprendre a coneixer-lo, a conèixer-se com a mare.

I si tots aquests consells t’haguéssin de semblar inútils, et deixo l’últim, potser el més important: el puerperi dura quaranta dies, poc menys de 6 setmanes, poc més d’un mes.

És un temps que et semblarà infinit mentre el vius, però que passarà aviat.

I el més bonic i més ridícul és... que després et trobaràs que l’enyores.

Per tant, entre una llàgrima i l’altra, gaudeix-lo !"