Quan l'instint guanya al dubte

Dubto.
Molt.
Potser massa i tot.
I potser en massa coses.
Sí, dubto.
Dubto de mí i de la meva capacitat de ser mare, una bona mare. Dubto quan penso si ho estem fent bé a l'hora d'anar a dormir. Dubto quan la vesteixo: "no anirà molt fresqueta? no estarà massa abrigada?". Dubto quan li poso el menjar al plat: "vols dir que no n'hi ha massa?". Dubto quan li trec el plat de taula:" no ha menjat molt poquet?"...
Dubto.
Però sempre acaba guanyant el meu instint.

Sí, l'instint. Aquell sentiment que ens conecta amb la natura i els animals, que no respon a cap teoria racional o social, que fa que actuem d'impuls, intuitivament, d'una manera que no podem explicar però que sabem que és la millor manera, la nostra manera.
L'instint. Una marca de foc, un tatuatge imborrable que tots tenim, però que utilitzem poc.

Titllat d'irracional, propi d'animals, socialment rebutjat i estigmatitzat, l'instint ha sigut obligat a amagar-se en el fons de l'armari del nostre cervell, enterrat per piles de racionalitat, dogmes, imposicions, teories i modes.
I l'instint maternal és potser el més defenestrat de tots, sobretot a la cultura occidental.
En boca de tothom, l'instint maternal s'ha convertit només en una imposició hormonal femenina, que apareix, com per art de màgia, quan la dona té un fill, però que no té cap més utilitat que la de fer-la sentir-se mare, en contraposició a com era fins ara, "només" dona. Un cop ja se sent mare, i quan hauria de poder utilitzar-lo més, l'instint maternal torna a ser relegat a l'habitació dels trastos, barrant-li la porta tot un seguit de teories, psicologies, estudis i comportaments que pretenen convertir la vida de la mare i la del fill en còmoda, fàcil i feliç...això sí, deixant de banda els instints, no fos cas que ens convertíssim en animals!

Per sort, cada vegada més, les mares descobrim que el nostre instint, lluny d'impedir-nos, ens beneficia. Si bé potser no ens fa les coses més fàcils, sí que ens ajuda a fer-les més convençudament.

Tu dius que deixi plorar la meva filla, que no li passarà res, que així "fa pulmons"...
El meu instint em diu que al meus braços es calmarà.

Tu dius que si l'agafo en braços es "malacostumarà"...
El meu instint em diu que en els meus braços es relaxarà i se sentirà segura.

Tu dius que l'haig d'obligar a menjar-se tot el que hi ha al plat, que em "pren el pèl"...
El meu instint em diu que mentre hagi menjat un xic, ja n'hi ha prou: menja per la gana que té.

Tu penses que educar es fa reprimint els teus instints (els pocs que et queden) i els del teu fill.
Jo faig que l'instint sigui present a les nostres vides, ajudant-me a ser millor mare i millor persona.
Ajudant-me a fer de la meva filla una bona persona.

Patufa