El part que esperem tenir

Fa poques setmanes, un estudi de la Universitat de Newcastle (UK) revelava que les dones acostumem a tenir idees poc realistes sobre el part: des del dolor que patirem, fins a les nostres expectatives, passant pel procés fisiològic en sí.

De qui és la culpa?

Qui és el responsable que no sapiguem com afrontarel cercle viciós de la por al dolor en el part (tant, que algunes dones renuncien a un part vaginal i concerten una cesàrea programada, i d'altres fins i tot renuncien a la maternitat biològica)?

Qui fa que ens creem una imatge idil·lica o bé terrorífica, segons el cas, del moment de donar a llum els nostres fills?

Qui ens impedeix conèixer realment els processos que el nostre cos experimentarà en el moment del part?

Podríem trobar moltes respostes a aquestes preguntes: l'educació rebuda i els tabús existents entorn el part, la percepció del part segons qui ens l'expliqui (la veïna a qui li van fer cesària després de moltes hores de treball de part; l'amiga que va tenir un part curt i es va sentir molt ben atesa; la cunyada que no dilatava, que va patir molt, que li feia molt mal, que mai més tindrà cap fill...), la poca sensibilitat d'alguns especialistes, la poca informació de molts cursos de preparació al part, etcètera, etcètera.

Per tant podem dir que el que realment fa que tinguem idees preconcebudes sobre un dels moments més importants de la nostra vida com a mares és la informació que rebem al llarg de la nostra vida i sobretot la que rebem al llarg de l'embaràs.

Com fer que les nostres expectatives siguin realistes?

Triant la informació que ens donen.

Discernint entre opinions, experiències, sensacions, desitjos i processos.

Acudint a gent especialitzada i experimentada, que a part d'ajudar-nos fer que el part sigui més fàcil, sobretot ens ajudaran a entendre el que és i significa el part en sí mateix. No només un ginecòleg o una comadrona ens poden portar el part, podem acudir també a Grups de Suport o tenir contacte amb doules.

No tot és blanc o negre, sempre hi ha matisos.

I cada part és un món, és diferent, és únic.

No es tracta de rebutjar les experiències de les altres mares, sinò d'acceptar-les però sense considerar-les com a úniques o interioritzar-les com a pròpies. No es tracta de no escoltar els nostres ginecòlegs o comadrones, però sí d'acceptar que alguns de vegades s'obliden que no som només un número d'expedient, i potser no ena ajuden del tot a entendre el que estem passant. No es tracta de llegir tot el que ens cau a les mans, sinò de saber escollir què llegir i com llegir-ho.

Si no fem això, ens fem mal a nosaltres mateixes ja que crearem a la nostra ment una imatge irreal, tant si és bona com si és dolenta, i farà que no visquem el nostre part, el nostre moment, de manera real, autònoma i conscient.

Si ens hem fet una imatge idíl·lica del nostre part, qualsevol contratemps, qualsevol fet que ens el canvii una mica farà que el visquem de manera angoixant, que ens sentim defraudades, que plorem de tristor en un moment en el qual podem plorar, però si ho fem ha de ser d'alegria.

Si en canvi ens hem fet una imatge terrorífica del part, viurem tot l'embaràs amb por, amb ansietat, amb ganes que passi tot. I dificultarem amb els nostres nervis i pors un procés que és del tot natural i biològic. I sobretot, si el part és completament diferent al que ens havíem imaginat, ens culparem de no haver-lo gaudit, ni d'haver gaudit amb l'embaràs.

Per tant, no ens creem falses espectatives (de qualsevol tipus) entorn al part.

Siguem conscients del nostre cos, de la nostra ment i de les nostres capacitats.

Informem-nos i fem que ens informin adequadament.

Preguntem tot allò que no sapiguem, que ens angoixi, que ens preocupi.

En definitiva, ajudem-nos a gaudir d'un plaer reservat només a nosaltres: parir.

Patufa