El nostre fill ens entén

Sí, i desde ben petit. I ho dic per bé. És a dir, no em refereixo al que molta gent diu (tant del carrer, com suposats pediatres i entenedors del comportament infantil) : que ens entén i ho utilitza per torejar-nos, fer-nos la punyeta o fer-nos xantatge emocional, que ens entén i se n'aprofita... Tot al contrari.
Està demostrat que als pocs dies de néixer, ja reconeix la veu que li és més familiar i propera, la de la mare; i poc a poc va assimilant les seves tonalitats, modulacions i expressions. La seva capacitat de parla no s'establirà fins més endavant, a partir de l'any, quan començarà a dir paraules soltes, després frases senzilles, i així fins arribar al dia en el qual ens arribarà quasi a cansar a base de preguntes, explicacions i promeses. Però la capacitat de comprensió l'assoleix molt abans. Ens entén quan li diem que és el nostre "torronet de crema", quan li diem que és el més guapo del món, o quan li expliquem que el papa és fora però que arribarà desseguida i l'omplirà de petons...Ens entén quan comencem a dir-li "això no", "no tooquis", "ves amb coompte"...Quan li preguntem "que vols venir amb la mama?" i aixeca els braços, quan li diem "que vols el pipo?" i para la mà amb un gran somriure, quan li expliquem que "t'has de menjar aquesta verdura tan bona que t'ha fet la mama, que així creixeràs mooolt i molt" i obre la boca davant la cullera... Ens entén quan li parlem amb amor, paciència i bones maneres.
Doncs si ens entén, perquè no ho utilitzem per comunicar-nos amb ell, des de ja? No estic dient d'establir converses amb ell, com si parléssim amb l'amic de tota la vida, però sí que dic que el nostre fill no és un ninot de cera inert, amb ell podem interactuar des de ben petit de diferents maneres: amb carícies, amb imatges, amb música...perquè no amb la paraula?
No és millor, quan el nostre fill s'entesta a no menjar-se el plat de sopeta, en comptes d'enfadar-nos i dir-li cridant que s'ho ha de menjar perquè li diu sa mare, que si no s'ho menja és "dolent i la mama s'enfada", explicar-li dolçament que ho ha de fer, perquè així creixerà, perque després vé el pollastre que tant li agrada, perque en acabat podrà jugar una estoneta? No és millor, quan no vol dormir, parlar-li a cau d'orella, suau i dolçament, i dir-li que ha de dormir i descansar, que la mama és allà, que no el deixarà plorant...
No és millor fer servir la comunicació amb ell? La comunicació sensitiva: acaronant-lo, agafant-lo, somrient-li, fent que senti el teu alè, el teu cor, ; i la comunicació verbal: xiuxiuejant-li paraules dolces, explicant-li que ha de dormir i somiar, que ha de menjar, que és el "torronet de la mama" i que no el deixarà mai...

O com preferirieu vosaltres que us tractéssin?

Patufa