Dubto.
Molt.
Potser massa i tot.
I potser en massa coses.
Sí, dubto.
Dubto de mí i de la meva capacitat de ser mare, una bona mare. Dubto quan penso si ho estem fent bé a l'hora d'anar a dormir. Dubto quan la vesteixo: "no anirà molt fresqueta? no estarà massa abrigada?". Dubto quan li poso el menjar al plat: "vols dir que no n'hi ha massa?". Dubto quan li trec el plat de taula:" no ha menjat molt poquet?"...
Dubto.
Però sempre acaba guanyant el meu instint.
Sí, l'instint. Aquell sentiment que ens conecta amb la natura i els animals, que no respon a cap teoria racional o social, que fa que actuem d'impuls, intuitivament, d'una manera que no podem explicar però que sabem que és la millor manera, la nostra manera.
L'instint. Una marca de foc, un tatuatge imborrable que tots tenim, però que utilitzem poc.
Titllat d'irracional, propi d'animals, socialment rebutjat i estigmatitzat, l'instint ha sigut obligat a amagar-se en el fons de l'armari del nostre cervell, enterrat per piles de racionalitat, dogmes, imposicions, teories i modes.
I l'instint maternal és potser el més defenestrat de tots, sobretot a la cultura occidental.
En boca de tothom, l'instint maternal s'ha convertit només en una imposició hormonal femenina, que apareix, com per art de màgia, quan la dona té un fill, però que no té cap més utilitat que la de fer-la sentir-se mare, en contraposició a com era fins ara, "només" dona. Un cop ja se sent mare, i quan hauria de poder utilitzar-lo més, l'instint maternal torna a ser relegat a l'habitació dels trastos, barrant-li la porta tot un seguit de teories, psicologies, estudis i comportaments que pretenen convertir la vida de la mare i la del fill en còmoda, fàcil i feliç...això sí, deixant de banda els instints, no fos cas que ens convertíssim en animals!
Per sort, cada vegada més, les mares descobrim que el nostre instint, lluny d'impedir-nos, ens beneficia. Si bé potser no ens fa les coses més fàcils, sí que ens ajuda a fer-les més convençudament.
Tu dius que deixi plorar la meva filla, que no li passarà res, que així "fa pulmons"...
El meu instint em diu que al meus braços es calmarà.
Tu dius que si l'agafo en braços es "malacostumarà"...
El meu instint em diu que en els meus braços es relaxarà i se sentirà segura.
Tu dius que l'haig d'obligar a menjar-se tot el que hi ha al plat, que em "pren el pèl"...
El meu instint em diu que mentre hagi menjat un xic, ja n'hi ha prou: menja per la gana que té.
Tu penses que educar es fa reprimint els teus instints (els pocs que et queden) i els del teu fill.
Jo faig que l'instint sigui present a les nostres vides, ajudant-me a ser millor mare i millor persona.
Ajudant-me a fer de la meva filla una bona persona.
Patufa
divendres, 11 de gener del 2008
Quan l'instint guanya al dubte
dimecres, 9 de gener del 2008
AGENDA
12 GENER
-TORNADA A LA FEINA: LLAR D'INFANTS,AVIS, CANGUR?
CONTINUAR AMB LM,EXTRACCIÓ I CONSERVACIÓ DE LA LLET,..
26 GENER
-EL SON DELS INFANTS: HORARIS, DESPERTARS, COLLIT, NO VOL DORMIR, FASES DEL SON..
9 FEBRER
-CURES: FEBRE,DENTS, MOCS, CULET VERMELL...REMEIS. MEDICINA TRADICIONAL-HOMEOPATIA.
23 FEBRER
- ALIMENTACIÓ COMPLEMENTÀRIA(AC) : QUAN COMENÇAR? NO VOL CULLERA. INTRODUCCIÓ NOUS ALIMENTS. RECEPTES.
dilluns, 7 de gener del 2008
Abracem els nostres fills
Us copio un article extret de la web Holistica.net que m'ha agradat molt i crec que ajuda a reflexionar sobre un tema polèmic avui en dia, en vista de la preeminença de les teories conductistes en la criança dels infants.
M'he permès el luxe de ressaltar en negreta el que més m'ha agradat...
Ja em direu què us sembla.
Patufa
¿Reciben los bebés suficientes abrazos?
Los científicos saben bien que todas las crías de mamíferos necesitan un mínimo de contacto para lograr un desarrollo normal. Los cachorros necesitan ser lamidos, o tocados en el caso de los primates, para alcanzar una madurez adecuada. Se han hecho experimentos con roedores y con monos a los que se les privaba de contacto físico, únicamente recibían alimento, y al crecer se convertían invariablemente en adultos anómalos, incapaces de socializarse de manera adecuada ni de cuidar de forma eficiente a sus propias crías. (De hecho, en francés existe la expresión `un oso mal lamido´ para referirse a alguien insociable o de trato difícil.)
Por desgracia este experimento se hizo también con humanos: el emperador Federico II ordenó que varios bebés fuesen aislados y recibiesen tan sólo alimento y cobijo de sus cuidadoras, prohibiendo que les dirigiesen la palabra o cualquier muestra afectiva, con el fin de averiguar en qué idioma hablarían primero. Todos murieron.
También a comienzos del siglo veinte, el pediatra americano Fritz Talbot, alarmado por la elevada mortalidad de los menores de 2 años en clínicas y orfanatos, donde teóricamente los bebés disponían de cobijo y alimento, viajó a una clínica alemana donde los niños diagnosticados con marasmo ( enfermedad de origen desconocido que se caracterizaba por pérdida de peso, abatimiento y desgana entre otros síntomas, y que acababa con la vida de un alto porcentaje de ellos) lograban sobrevivir. Allí halló a una mujer, Anna, corpulenta y ya mayor, que acarreaba permanentemente unos cuantos pequeñuelos. Cuando los niños perdían las ganas de vivir y comenzaba este proceso, Anna los llevaba en contacto con ella a todas horas, contraviniendo las normas que imperaban en la época que decían que a los niños debían cogerles lo mínimo necesario para su higiene y alimentación para que no se echaran a perder.
Los niños de Anna sobrevivían siempre, y Fritz talbot quedó tan impactado que a partir de entonces se dedicó a difundir la idea de `atención amorosa´.
Más recientemente, el New York Times ha publicado un artículo sobre el papel crítico del contacto en el desarrollo infantil en el que se menciona `el estancamiento psicológico y físico de niños privados de contacto físico aunque por lo demás bien alimentados y cuidados´ (Goleman, 1988).
La cuestión es ¿reciben los niños occidentales el suficiente contacto físico para completar su desarrollo de forma satisfactoria? ¿Cuánto contacto exactamente se necesita para crecer sano emocional y afectivamente?. No lo sabemos, lo que sí sabemos es que en nuestra civilización desde hace unos cien años se hacen las cosas de manera muy diferente con los bebés a como se ha hecho siempre. Pertenecemos a una de las pocas culturas del mundo donde en la actualidad lo general es que los niños duerman solos, incluso en habitaciones separadas desde la más temprana edad. Donde muchos bebés van de la cuna al carrito y del carrito a la hamaca durante meses con el fin de que no se acostumbren a ser cogidos. Cuando damos un paseo de tres horas llevando al bebé en un carro, aunque nos parezca que hemos pasado la tarde con él, podemos tener por seguro que la sensación del bebé ha sido de no-mamá durante todo ese tiempo. Algunos además, pasan más de ocho horas al día en guarderías donde existe una cuidadora por cada ocho niños.
En España, los índices de lactancia, un modo de alimentación que asegura un saludable contacto `piel a piel´, son todavía muy inferiores a los de otros países, y algunos `expertos´ de gran difusión aseguran que lo mejor es ignorar sus llantos cuando los bebés, como inteligentes mamíferos cuyo instinto les dice lo que necesitan, luchan para cambiar eso. Parece que se está haciendo con los niños un gran experimento de resultados inciertos.
Cuando una mamá humana tiene un hijo, montones de expertos, familiares bienintencionados, y fabricantes de artilugios para bebés tratan de influir sobre ella utilizando todo tipo de argumentos. La mamá humana quiere a su pequeño con locura y quiere darle lo mejor, pero duda entre tanta información contradictoria, así que puede que se decida por una determinada tendencia o puede que varíe su forma de hacer las cosas en su búsqueda de la crianza óptima, y sufre mucho pensando si lo estará haciendo bien o no. Un día se fija en los animales: las gallinas, las vacas, las musarañas y las leonas, que siguen su instinto ancestral y son madres perfectas. Jamás dudan, jamás actúan de manera arbitraria o incoherente y desde luego, nunca malcrían a sus hijos consintiéndoles demasiado o alejándolos antes de que estén preparados. Su aportación de contacto físico es continua, tal y como les dicta su instinto. También del mismo modo siguen su instinto otras madres humanas en algunos sitios del planeta, donde los bebés son llevados a la espalda, duermen siempre en compañía hasta que son los suficientemente mayores para arreglárselas solos, las lactancias son prolongadas y sus llantos siempre son atendidos, tal es el caso de los ¡kung en África o de algunas tribus inuits del Norte de Canadá. En estas tribus, por cierto, los casos de cólicos son casi inexistentes y la salud emocional de sus individuos es notablemente superior a la de la media occidental.
Como conclusión parece ser que tocar, coger y abrazar a los bebés es una de las mejores cosas que se pueden hacer para garantizar su correcto desarrollo emocional y afectivo y toda una inversión para el futuro: está escrito en el instinto de cualquier mamífero saludable. Así que, como alguien decía una vez `cree en el llanto de tu hijo, abrázalo, consuélalo, tenlo cerca de ti y no le niegues ni un solo abrazo, ni una sola vez le escatimes tu contacto, porque para un bebé pequeñito el ansia de ser cogido puede ser tan acuciante como la necesidad de comer ´.
Natalia Suárez Acero
dilluns, 31 de desembre del 2007
Propòsits per l'any nou
A part dels clàssics (fer dieta, fer més exercici i controlar la mala llet), tinc més propòsits o desitjos, dieu-li com vulgueu, per aquest proper 2008.
dilluns, 17 de desembre del 2007
Boomerang
Un Boomerang és una antiga i senzilla arma utilitzada pels aborígens australians per caçar, que té la peculiaritat que la llences, arriba molt lluny i després torna al seu punt de partida.
Bé, doncs quan tens un fill, moltes vegades la vida et sembla això, un Boomerang.
Quan creus que has avançat, que s'han acabat aquelles nits horribles sense dormir, aquells àpats escandalosos amb purè per tot arreu, aquells gemecs insistents cada cop que el deixes un momentet a terra perque has d'anar al lavabo....PATAPAM! el boomerang torna!
Per què tooooot a la vida són fases, etapes que s'han d'anar superant i que, per molt que ens ho vulguin vendre, no són lineals, no tenen un principi i un final concertats, sinò que són un vaivé, un yo-yo, una molla... un Boomerang, que en dic jo.
I quin és el remei? PACIÈNCIA
Sí, paciència i pensar que arribarà un dia que no ens n'adonarem i ja haurem passat a la següent fase. Com en aquell videojoc on et quedes encallat després d'haver lluitat tan bé, i no te'n surts, et falta taan poquet per arribar al següent nivell...i no hi ha maneres, penses que et quedaràs tancat per sempre en aquell forat i no podràs veure mai més quines grans aventures t'esperen darrera aquella maleïda porta que no sé com obrir i no hi ha maneres de trobar la clau i a sobre m'estan acribillant els monstres...!!!!
Però sí, arribarà aquell dia, i veurem que tota la nostra paciència haurà servit, que tots els carinyos i tendreses que hem donat al nostre fill superant els nostres nervis, pors, dubtes i males llets, per què no dir-ho, l'han ajudat. I veurem que tooota aquella gent que ens deia que no ho fèiem bé, que ens equivocavem, que blablablablablá, al final no ens van vèncer i s'hauran de menjar les seves paraules amb patates (tot i que no ho fan mai...), i haurem passat de nivell! i estarem tots més contents i feliços, i....
...començarem unes noves etapes, i llançarem el Boomerang!
I ja sabem què passa després, no?
Patufa
dimecres, 5 de desembre del 2007
INAUGURACIÓ DEL GRUP DE SUPORT A LA CRIANÇA DONA'M LA MÀ
El proper dissabte dia 15 de desembre a les 16.30h al Centre Cívic Pla de Palau (a tocar del Parc del Migdia, a dins de la biblioteca Ernest Lluch) INAUGURAREM OFICIALMENT " DONA'M LA MÀ".
HI ESTEU TOTS/ES CONVIDATS!!!
dissabte, 1 de desembre del 2007
"Breast Crawl", la manera més natural de començar a mamar
El Breast Crawl és un fet natural que consisteix en que, quan el recent nascut és colocat sobre la panxa de la seva mare just després de néixer, aquest té la capacitat de gatejar o més ben dit, d'arrossegar-se per ell mateix fins trobar el pit de la mare, i començar així la primera presa de llet materna de la seva vida. Per això aquí es tradueix per Gatejar per mamar
Segons la Unicef i la OMS, aquest és el mètode més natural i espontani per iniciar la lactància materna i per això recomanen que tota mare i bebé tingui l'oportunitat d'experimentar aquesta meravellosa experiència.
A la pàgina breastcrawl.org hi ha molta més informació i un video, que penjo aquí en castellà.
És un xic llarg, però val la pena veure'l, és molt emocionant, i ens ensenya que el recent nascut no és un èsser incapaç, ben al contrari...
Patufa
