Reflexions de Rosa Jové sobre el Mètode Estivill

Aquests dies ens estan torpedejant altre cop amb l'Estivill per tot arreu: Tv3, diaris, ràdios... realment agobiant (un apunt personal: és vergonyós veure com aquest senyor és convidat a tots els programes i entrevistat per tots els mitjans contínuament, i en canvi altres pediatres, psicòlegs infantils i terapeutes de gran prestigi però que no combreguen amb la filosofia d'aquest "encantador de serps", no tenen la mateixa facilitat per poder explicar al gran públic que el "mètode" ditxós no és la solució... vergonyós...)

Bé, com deia, en vista de la gran publicitat que li estan fent, jo, des d'aquest humil blog em disposo a contraatacar (i demano ajuda, sisplau envieu-nos informació, experiències, pensaments, el que vulgueu!)

Per començar, penjo un conegut article de la Rosa Jové, psicòloga clínica i psico-pediatra, coneguda per defensar uns criança sense plors i respectuosa amb el nen, autora netre d'altres del llibre "Dormir sin lágrimas"

"Reflexiones sobre el Método Estivill

1- No estoy en contra del método. Simplemente quiero lo mismo que se les pide a otros métodos o fármacos; es decir, que alguien me demuestre que no son perjudiciales para la salud.
De momento no hay ningún estudio que demuestre que a los niños que se les ha aplicado este método no tengan secuelas psicológicas de mayores. En cambio hay estudios científicos importantes (Spitz, Harlow, Bolwby, Mckenna,....) sobre lo perjudicial que es dejar llorar a los niños, no consolarlos, dejarlos solos etc... El día que me demuestren que no es perjudicial para la salud quizás lo recomiende, mientras tanto......no.

2- No estoy en contra del método. Simplemente quiero que me demuestren lo que dicen.
No hay en todo el libro de Estivill una nota bibliográfica de ningún estudio y de ningún autor que avalen sus palabras. Me enseñaron en la universidad que todo trabajo científico debe ir acompañado de estudios y citas que avalen lo que uno dice; en caso contrario, no es ciencia, sino periodismo. Por cierto.....¿por qué un hombre de “ciencia”, como Estivill, elige a una periodista, como Silvia de Béjar, para escribir su libro? El día que me demuestren lo que dicen quizás lo recomiende, mientras tanto....no.

3- No estoy en contra del método. Simplemente quiero que me demuestren que sirve para solucionar los problemas del sueño.
Estivill dice en el prólogo de su libro que funciona en el 96% de los casos (sin citar ningún estudio que avale sus palabras, ¡claro!). En cambio en el capítulo VI cita que hay problemas que no tiene solución como las pesadillas (45% de niños), el sonambulismo (15%), etc... A ver, repasemos matemáticas. Si del 100% de niños con problemas de sueño (donde se supone que incluye a los de las pesadillas) el 96% se “curan” con el método, pero el 45% del 100% no pueden ser curados...... hay algo en esta suma que me falla. O me sobran niños o me faltan curaciones. ¿Qué pasa? Pues que Estivill no tiene la solución para los verdaderos problemas del sueño. Solo trata esos casos leves de niños que tienen necesidad de sus padres para dormir (cosa que se cura sola con el tiempo). Lo único que les “enseña” a los niños con su método es a darse cuenta de que nadie les hará caso y, por lo tanto, a la larga aprenden a no quejarse más. Muchos ni siquiera se duermen enseguida, sino que se quedan quietos en silencio. El día que me demuestren que sirve para solucionar los problemas del sueño quizás lo recomiende, mientras tanto....no.

4- No estoy en contra del método. Simplemente creo, como hacemos la mayoría de profesionales de la salud, que ante un diagnóstico es de elección el tratamiento menos agresivo para la persona.
Ante un niño que todavía necesita dormir en compañía o que le duerman, hay muchas cosas que funcionan, entre ellas el mecerlos, el dormir acompañados o el dejar pasar el tiempo. La mayoría de problemas se resuelven solos, y ¡total! si el método es tan bueno, funcionará igual a los pocos meses que a los 3 años (época en la que se suelen solucionar gran parte de los problemas). ¿Por qué empezar con el que hará sufrir más a nuestro hijo? El día que me demuestren que es el único método que funciona en estos casos (o el menos agresivo) quizás lo recomiende, mientras tanto......no.

5- No estoy en contra del método. Simplemente me pregunto ¿qué método?
Desde Valman hasta Estivill conozco varios autores que se han adjudicado la autoría del método en los últimos 30 años. El que mejor lo ha desarrollado es Ferber (de hecho, menos en España, en todo el mundo a nuestro supuesto método Estivill, le llaman método Ferber). Si tiene la oportunidad de ojear su libro “Solucione los Problemas de Sueño de su Hijo” (Ed. Medici), en la página 91 verá publicado el método “Estivill” 5 años antes de que el primer “Duermete niño” apareciera en el mercado. ¡Ah! ¡Por eso lo escribió una periodista! Estivill simplemente hizo de intermediario: cogió las ideas de Ferber y se las dio a Silvia de Béjar. El día que me demuestren que el método Estivill no es una estafa quizás lo recomiende, mientras tanto......no.

6- No estoy en contra del método. Simplemente tengo una lista con 10 o 15 preguntas más que me quedan sin contestar.
Soy persona de ciencia (o lo intento) y necesito respuestas antes de hacer llorar a mi hijo.El día que me den todas las respuestas que necesito quizás lo recomiende, mientras tanto..... intente no creer todo lo que la publicidad dice. Busque, investigue y pregúntese. Sus hijos lo merecen.

Patufa

"Por exceso de cariño no se educa mal a nadie"

El títol d'aquest post l'he extret de l'entrevista a Carlos González que li van fer fa poques setmanes en un diari vasc, i que us penjo tot seguit.

"Los chavales de hoy en día son los que menos afecto reciben de toda la historia"

Sempre és un plaer llegir-lo...

Patufa

El cervell del nadó

He decidit penjar un vídeo on podreu veure el capítol "El cerebro del bebé" del programa REDES que fan a La2, i que presenta i dirigeix Eduard Punset, un comunicador increïble, que a través dels seus programes, llibres, escrits, blogs, etc. ens transmet coneixements científics que poden ajudar a fer la nostra vida més plena (és una opinió personal, fruit d'escoltar-lo i llegir-lo).

En aquest programa, mitjançant petits documentals i una entrevista amb Sue Gerhardt, psicòloga i escriptora que ha dedicat la seva vida professional a l'estudi del desenvolupament emocional dels nadons i les seves conseqüències a llarg termini, Punset ens intenta explicar la gran importància que té en els primers anys de vida del nadó l'amor, com a motor del desenvolupament emocional de les persones.

És un video llarg, però que val molt la pena. Si teniu una estona, no deixeu de mirar-lo (estic segura que alguns ja el coneixereu), crec que pot ajudar a molta gent.

Us deixo una frase extreta del programa, que crec que desbarata moltes pseudo-teories molt de moda actualment:

PARA QUE UN SER HUMANO SEA REALMENTE INDEPENDIENTE, DEBE HABER SIDO PRIMERO UN BEBÉ DEPENDIENTE







Patufa

Un vot per la criança?

Per si algú encara no ho sap, diumenge és dia d'eleccions (sempre hi ha algú despistat... encara que de la manera que ens taladren començo a dubtar-ne)
No penso pas fer campanya per ningú, no us espanteu.

Tansols vull fer notar una cosa que he vist aquests dies.

Us heu fixat en les propostes de cada partit en temes de familia, maternitat, conciliació, criança...?

Jo sí, m'he dedicat a mirar les propostes/promeses que fan els grans partits en aquests temes, i realment me n'adono que res canvia...

Les grans idees d'aquests partits, en línies generals (perque sí, amb alguns matisos, però per aquesta banda arriben a dir el mateix) són:

- Crear més places de Llars d'Infants. Universalitzar l'educació entre el 0-3 anys (que, recordem, no és obligatòria). Garantir plaça a cada infant.

- Allargar les baixes de maternitat i paternitat (ep! entre dues i quatre setmanes... no fos cas! I també que els pares de nens prematurs hospitalitzats tinguin més temps de permís)

- Afavorir deduccions en l'IRPF i augmentar una mica les ajudes estatals per fills a càrrec (entre 200 i 400€ més, i alguns proposen allargar-les en el temps i universalitzar-les a totes les mares, siguin o no siguin treballadores)

- Incentivar la tornada al món laboral de les mares ( més aviat a qui s'incentiva és a l'empresari)

- Allargar els horaris d'obertura dels centres escolars (així solucionen els problemes als pares que treballen fins les 7 o les 8 del vespre: poden aparcar més estona els seus fills, ja que ells no poden gaudir-ne)

- Promoure més activitast fora dels horaris lectius (normal, no tots els pares podem fer tres mesos de vacances a l'estiu, més dues setmanes per Nadal, més una per Setmana santa, més tots els ponts i festivitats locals...)

- Garantir permisos laborals per cuidar fills hospitalitzats ( sembla mentida, però una cosa tan lògica com aquesta no està garantitzada avui en dia)

- etc, etc... (bé, no gaire etcètera més...)

Molt bé, són bones idees algunes, no?

Però, no us n'heu adonat que totes aquestes mesures, propostes, promeses no són gaire afavoridores de la criança?

M'explico:

D'acord, sí, fareu més Llars d'Infants... em sembla molt bé, però la realitat és que les necessitarem per motius bastant frustrants:

- perque continuarem sense poder quedar-nos a casa amb els nostres fills, amenys que puguem renunciar a un sou íntegre dins la unitat familiar.

- perque continuarem a haver de deixar els nostres fills molt aviat. Què són dues setmanes més de baixa per maternitat/paternitat? És que ningú ha tingut en compte iniciatives populars com la d' augmentar la baixa en 6 mesos?

- perque com que els empresaris continuaran considerant a les mares com a poc productives, i per tant continuaran fent-nos fora o fent-nos mobbing, haurem de canviar de feina i no podrem gaudir ni d'excedències ni de reduccions de jornada.

Molt bé, allargareu els horaris dels centres escolars i ampliareu activitats fora d'hores escolars... però és que això és i serà necessari mentre continuem així:

- sense adaptar-nos a les jornades laborals europees, és a dir, amb jornades intensives o bé amb horaris partits normals, sense acabar la jornada a les 8.

- sense fer uns calendaris escolars lògics i conseqüents: com es pot tenir un calendari escolar amb tres mesos de vacances a l'estiu quan ningú (bé, alguns privilegiats sí, però són minoria) té més d'un mes a l'estiu, si és que el té?

Perfecte, donareu més ajudes per incentivar la natalitat... però és que si no s'ajusten preus, hipoteques, sous, etc. continuarà essent un luxe decidir-se a tenir fills.

No sé, dieu-me innocent, inconformista, pessimista...

... però jo veig que tot continuarà igual com ara per a la majoria de nosaltres: viu per treballar; complica't la vida i tingues fills, però no en gaudeixis perque has de treballar per com un boig per mantenir-los; guanya poc per la feina que fas, i gasta aquest poc que tens en el que és bàsic: un lloc per viure, roba i menjar, i si et queda alguna cosa intenta divertir-te; tingues salut, perque sinò...

En fi, que la criança dels nostres fills continuarà essent el més meravellós que fem, el més gratificant en el nostre dia a dia ple d'incongruències, injustícies i maldecaps... i guanyi qui guanyi diumenge, potser no ens ajudaran gaire, però almenys la il·lusió no ens la treuran.

Patufa

Encara som pocs els que pensem així...

Aquest és el pensament que em va venir al cap ahir diumenge després d’escoltar una entrevista al Dr. Carlos González que li van fer a RAC1 al programa Via Lliure (podeu escoltar-la aquí, busqueu el programa Via Lliure del dia 18/02 a les 11h)

L’entrevista li feien en motiu de l’edició en català del seu reconegut llibre Bésame Mucho, que es titula Omple’m de petons.

González, com sempre, va exposar les seves idees molt respectuosament. No va entrar en polèmiques ni desqualificacions, tot i que sempre s’entenia molt bé quan parlava del mètode Estivill. Va repetir diverses vegades que ell no explica cap mètode, sinò que senzillament proposa una criança respectuosa amb el nen, on primer es pensa en ell i el seu benestar, on l’infant no és vist com un enemic ni com un maquinador, i on els braços, el co-llit i el no deixar plorar es veuen i es viuen com un fet normal, i no com un motiu d’escarni cap als pares ni de desgavell psicològic cap als fills. També va deixar clar que tothom és lliure de fer el que cregui més convenient, i que ell el que fa és informar que a part de la opció A, existeix la B, i que la A no és una veritat absoluta.

Deixant de banda que la presentadora del programa donava la sensació que no es creia gaire res del que deia CG (la seva més gran preocupació era com tenir relacions sexuals amb la teva parella si practiques el co-llit amb els teus fills...) i que semblava més aviat pro-estivill i pro-conductisme (i que consti que no tinc res en contra d’aquesta noia, que em cau bé i em sembla una bona professional, tansols dic la impressió que em va causar), vaig poder constatar que ...com ho diria jo...”hay de todo en la viña del señor”, i el conductisme està mooolt i molt arrelat a la nostra societat.
Van trucar un parell d’oients afins a les idees de CG, que van explicar les seves experiències amb el co-llit o el fet de no deixar plorar. Jo mateixa vaig enviar un mail, on explicava com havia canviat la meva visió de la maternitat la lectura del Bésame Mucho i on agraïa que l'entrevistéssin i parlessin de la seva filosofia, ja que sembla que només existeixi SantEstivillJoTincElMètodeInfalibleiLaRestaSónTonteries...
Però la resta, incloent la presentadora com deia abans, van arribar a expressar bestieses tals com la de dir que és mentida que els mamífers coallitin i no tinguin comportaments conductistes, perque els gossos bé que són mamífers i fan pipí on els ensenyes, i els eduques i et creuen... (???????????????). Haig de confessar que amb el senyor que va dir això vaig flipar, perque a més anava de condescendent amb CG dient que ja l’entenia, que en un món ideal sí... però clar, la realitat és una altra...
Una altra persona, una dona crec recordar, va trucar dient que la vida és dura, i que als nens no se’ls ha de protegir i mimar, sinò preparar per la duresa de la vida....que avui en dia els nens estan molt malcriats i no es pot anar per la vida agafant-los sempre, etc etc... bé, un seguit de bestieses, que, potser dites d’una altra manera i argumentades (l’argumentació és imprescindible i aquí ningú argumenta però tothom opina) s’haurien pogut entendre i debatre, però que, mogudes pel simple esperit de contradicció i del “jo tinc raó, perque m’ho han ensenyat així”, sonen a burrades d’alt nivell.

En acabar l’entrevista em va quedar un regust amarg a la boca.

Serà possible que sigui tan difícil d’entendre el que diu CG?

Realment és tan complicat pensar que el teu fill és bo, que necessita afecte per sobre de tot, que pots tenir una vida plena i completa sense haver d’aplicar mètodes conductistes?

Sempre he dit que qualsevol extrem és dolent, i sé que inconscientment alguna vegada se m’escaparà alguna actitud conductista amb la meva filla (crec que és inevitable, la nostra generació s’ha criat majoritàriament sota aquest prisma conductista ), però també sé que conscientment, sempre que pugui, seguiré el meu instint de mamífer, abraçant i protegint la meva cria, dormiré amb ella sempre que ho necessiti, li estalviaré tots els plors que pugui...en definitiva, la criaré utilitzant la meva millor arma: l’amor.

Patufa

Declaració sobre el plor dels nadons

L'any 2005 un grup de pares, mares, especialistes en pediatria i salut en general, i professionals de l'educació, preocupats pel gir conductista que s'havia donat els últims anys en el camp de la criança, van fer una declaració, que us poso aquí amb l'enllaç a una web que no és la original on es va penjar, ja que ha desaparegut.

Declaración sobre el llanto de los bebés

Aquesta declaració compta amb l'adhesió de molts especialistes, científics i associacions, però també té un punt de polèmica, ja que una de les associacions més importants en l'estudi de la infancia i les teràpies primals, la Associación Primal, no hi va donar suport, perque considera que el que s'ha de fer és NO deixar plorar mai el nen sol, en qualsevol circumstància. L'Associació explica que hi ha plors que es produeixen per processar o descarregar experiències emocionals, i a la Declaració això no es diu. Us deixo l'article en el qual exposen les seves raons:

Asociación Primal: sobre la Declaración.

Es pot estar més a favor d'una postura que de l'altra, encara que acaben dient el mateix: que no s'ha de deixar plorant el nen.

He pensat que és bo conèixer les dues posicions existents dins una mateixa línia de pensament que aposta per una criança amb afecte, no conductista i més instintiva.

Patufa

"No lo mime demasiado..."

Aquesta frase me l'he trobat dins un article d'aquells que t'envien al teu mail algunes marques de puericultura, que pretenen ensenyar-te trucs suposadament de manera desinteressada, això sí, fent el màxim de publicitat del seu producte.
A allò que anava, l'article tractava sobre "niños aprensivos a los 18 meses" literalment, i deixava anar la frase en qüestió: No lo mime demasiado...

Algú em pot dir què és mimar "massa"?
Quin és el límit?
Quan és que caic en el gran pecat de "mimar massa" un nadó de 18 mesos?
Si l'agafo en braços quan està cansada de caminar, l'estic mimant massa? O és quan la porto al llit amb nosaltres perque ha tingut un malson? O és quan estic al seu costat i deixo que s'amagui darrera les meves cames si no li agrada el panorama que veu?

No sé, a mi aquesta frase automàticament em fa venir ganes d'anar a abraçar i petonejar la meva filla... A vosaltres no?

Patufa

Sobre Ferber i altres energúmens

Us deixo un escrit que a mi em fascina. És llarg, però val molt la pena.
(feu l'exercici de substituïr "Ferber" i "Brazelton" per "Estivill", és clavat)

Patufa

Cada noche, miles de padres, siguiendo la sabiduría común de cómo cuidar a sus hijos, hacen uso de un ritual macabro. Ponen a su bebé de algunos meses en una cuna, salen del cuarto, y estudiadamente, ignoran su llanto. El llanto puede durar de 20 a 30 minutos antes de que el padre pueda regresar. El bebé puede ser acariciado pero no levantado, y el padre debe irse rápidamente, después de lo cual el llanto vuelve. Eventualmente el sueño llega, pero el ritual recurre si el bebé se vuelve a despertar durante la noche. La misma cosa sucede la siguiente noche, excepto que el padre debe esperar cinco minutos más entre el tiempo que va a ver a su bebé y lo consuela acariciándolo. Esto dura una semana, dos semanas, tal vez un mes. Si todo va bien, finalmente llega el día en que el bebé se duerme solo sin llorar, y no toma alimento durante toda la noche. Mamá y papá sienten que “ya lo consiguieron”.
Esto se conoce como “Ferberizar” a un niño, por Richard Ferber (al cual imita el Dr Estivill) el experto americano más conocido en sueño infantil.
Muchos padres piensan que sus consejos para dormir a los bebés son agonizantes, pero persisten , porque les han dicho que no le hacen daño al bebé. Ferber dice que este ritual es el proceso natural del niño para aprender a dormirse solo. Lo que suena para el oído no entrenado como un bebé luchando en protesta desesperada de abandono, es descrito por Ferber como un niño “aprendiendo nuevas asociaciones”.
En este punto, les diré mi propia experiencia: Mi esposa y yo somos Ferberizadores fallidos. Cuando nuestra primera hija demostró que podía llorar por 45 minutos sin parar, nos dimos por vencidos y la dejamos dormir en nuestra cama. Cuando nuestra segunda hija nació tres años después, ni siquiera nos molestamos en armar la cuna. Ella no era muy chillona, y parecía una buena candidata para la Ferberización, pero descubrimos que nos gustaba dormir con un bebé.

¿Cómo tuvimos el valor para desafiar la sabiduría y los consejos populares de como hacer dormir a un bebé? Esto nos lleva a nuestra segunda experiencia (peligrosamente familiar para muchos lectores): Darwinismo.
Para nuestra especie, el arreglo natural para la noche es que los niños duerman cerca de sus madres por los primeros años. Por lo menos es la norma en las sociedades de cazadores grupales, lo más cercano que tenemos al ambiernte social del cual los humanos evolucionaron. Las madres amamantan a sus hijos para dormir y luego amamantan a libre demanda a través de la noche. Suena cansado, pero no lo es. Cuando el bebé llora, las madres amamantan como un reflejo, a menudo sin despertarse del todo. Si llegara a despertar y estar completamente consciente, se duerme rápidamente junto con el bebé. Como el padre, que puedo dar fé de esto, uno no se despierta completamente.

Así que la Ferberización, es antinatural.
No necesariamente quiere decir que sea mala. La técnica puede no ser dañina (aunque de hecho si lo puede ser, como veremos a continuación). No intento quitarle a Ferber su derecho de predicar la Ferberización o de los padres a practicarla con tal de dormir en paz. Cada quien sabe lo que hace.
Lo que es molesto es que Ferber solo acepta su método como el bueno. El implica que si los padres no siguen su método, están cometiendo un delito, como si los bebés necesitaran dormirse solos en su cuarto. “Aún si tu y tu hijo parecen felices de compartir la cama durante la noche”, escribe Ferber, “y aún si parece dormir bien en tu cama en la noche, a la larga este hábito no puede ser bueno para ninguno de los dos.” En la televisión he visto a un padre admitir con verguenza ante el famoso gurú del cuidado de los bebés T. Berry Brazelton que le gusta dormir con su hijo de 3 años. Uno pensaría que el pobre padre “cometería incesto”.
¿Por qué exactamente es malo dormir con los niños? . El aprender a dormir solos, dice Ferber, ayuda a tu hijo a “verse a si mismo como un ser individual”. No lo entiendo. No es nada obvio para mí como un bebé puede desarrollar un sentimiento robusto de autonomía al estar confinado en un pequeño cubículo con barrotes a los lados y sojuzgado sin poder influir en su medio ambiente. (Menos obvio estos días, cuando muchos niños están 40 horas a la semana en guarderías, y necesitan entrenamiento extra de autonomía)
Me encantaría ver evidencia de que eso es correcto, pero no hay ninguna.
Al comparar como se desarrollan los niños Ferberizados con los no Ferberizados, no nos dice nada, ya que los padres tienen muchas otras maneras de críar y las variables no se pueden controlar.
Al carecer de datos, la gente como Ferber o Brazelton hacen afirmaciones creativas acerca de lo que sucede dentro de la cabeza de los bebés.
Ferber dice que si dejas dormir un bebé entre tu y tu esposo(a) “en el sentido de que los separa a los dos, el bebé se puede sentir muy poderoso y preocuparse”. Bueno, él podría sentir eso, supongo, o tal vez puede solo sentirse acurrucadito y calientito. Es difícil de decir (de hecho si se ven “acurrucaditos”).
Brazelton dice que cuando un niño se despierta en la noche y tu te niegas a ir por él. “Tal vez no le guste, pero él entenderá”. ¡Oh, Dios!
De acuerdo a Ferber, el problema de dejar a un niño que tiene miedo de dormir solo, en tu cama es que “tu realmente no estás resolviendo el problema. Debe haber alguna razón por la que tenga tanto miedo”. Claro, debe haberla. Tal vez el cerebro de tu hijo fue diseñado por selección natural a través de millones de años durante los cuales las madres durmieron con sus bebés. Tal vez entonces si los bebés se descubrían completamente solos en la noche a menudo significaba que algo horrible había sucedido, digamos que la madre se la había comido una bestia. Tal vez el cerebro joven está diseñado para responder a esta situación en llorar histéricamente para que algún pariente que lo pudiera escuchar lo pudiera encontrar. Tal vez, para hacerlo más corto, la razón por la cual los niños que al dejarlos solos suenan aterrorizados, es que los niños al dejarlos solos se aterrorizan, tal vez sea eso.
Algunas semanas de terror nocturmo presumiblemente no van a dañar permanentemente a tu hijo.
Los humanos son resistentes por naturaleza.
Si la teoría de Ferber hace daño a los niños, lo hace indirectamente: el negar la leche de la madre al niño durante la noche. La leche materna, se ha descubierto que es como una “placenta externa” cargada de hormonas perfectamente diseñada para ayudar al desarrollo. Un estudio demostró que aumenta el coeficiente intelectual. Presumiblemente, muchos de los beneficios del amamantar se pueden conseguir a través del día. Pero ciertamente no sabemos que un período de 11 horas sin amamantar no haga daño. Y sí sabemos que tal período de tiempo no es parte natural del plan para un bebé de cinco meses, por lo menos para las sociedades de cazadores grupales. O al juzgar a la leche en sí misma: es delgada y acuosa, típica de las especies que amamantan frecuentemente. O al juzgar a las madres: Al no amamantar en la noche, puede causar doloroso hinchamiento o hasta infección en el seno.
Entre tanto, toda la evidencia disponible sugiere que la alimentación nocturna es natural, Ferber dice lo contrario.
Si después de los 3 meses de edad tu bebé se despierta en la noche y quiere comer “es que está desarrollando un problema del sueño”.

Generalmente yo no me quejo de las estructuras sociales patriarcales opresivas, pero el Ferberizar es una buen ejemplo de una de estas.
Como los entusiastas de la “cama familiar” han notado, los doctores varones, que no tienen idea de lo que es la maternidad, han intimidado a las mujeres por décadas a practicar cosas no naturales y destructivas.
Durante algún tiempo los doctores decían que las madres no deberían amamantar más seguido a sus bebés que cada cuatro horas. Ahora admiten que estaban equivocados.
Durante un tiempo, presionaron a las madres a alimentar a los bebés con botella. Ahora admiten que estaban equivocados.
Por un tiempo les decían a las mujeres embarazadas que deberían mantener la ganancia de peso al mínimo (¡y algunas mujeres lo lograban fumando más cigarros!). Equivocados otra vez.
Ahora les dicen a las madres que deben negar el alimento a los infantes toda la noche, cuando los bebés tienen algunos meses de edad.
Ya hay signos de que este “consejo” está por comprobarse que es incorrecto. Aunque Ferber no ha puesto su bandera blanca, Brazelton suena cada vez menos preocupado de los padres que duermen con sus bebés. Mejor tarde que nunca.

Pero en el cuidado de los bebés, así como en las ciencias del comportamiento, generalmente, nos podríamos haber ahorrado mucho tiempo y problemas si reconociéramos que los humanos somos mamíferos, y ponderáramos las implicaciones de este hecho.

Robert Wright es el autor de The Moral Animal: Evolutionary Psychology and Everyday Life

Carta d'un fill a tots els pares del món

M'han passat aquest escrit "Carta d'un fill a tots els pares del món" que han penjat al fòrum del Socpetit, i m'ha agradat molt.
El penjo al blog, perque trobo que són dotze consells per educar als nostres fills en la tolerància i el respecte, molt sensats i senzills. Alguns són de calaix, però és cert que molts cops els oblidem...

- "No em donis tot allò q demano. De vegades només demano x veure fins quant puc agafar."
- "No em cridis. Et respecto menys quan ho fas i m'ensenyes a cridar a mi també, i jo no vull fer-ho."
- "No em donis ordres. Si enlloc d'ordres de vegades em demanéssis les coses, jo ho faria més rapid i amb més plaer."
- "Compleix sempre les promeses bones o dolentes: si promets un premi, dóname'l, però també si és un càstig."
- "No em comparis amb ningú. Especialment amb el meu germà o germana. Si tu em fas sentir millor que els demés, algú patirà, si em fas sentir pitjor que els demés, seré jo qui pateixi."
- "No canvïis d'opinió tan sovint sobre el que haig de fer. Decideix i mantingues aquesta decisió." "Deixa'm valer-me per mi mateix. Si tu ho fas tot per mi, jo mai n'apendré."
- "Quan faig alguna cosa malament, no m'exigeixis que et digui perquè ho he fet. De vegades ni jo mateix ho sé."
- "Quan estàs equivocat en alguna cosa, admet-ho i creixerà l'opinió que tinc de tu, i així m'ensenyaràs a admetre les meves equivocacions també."
- "Fes tu primer el que em dius a mi que faci. Jo aprendré el que tu facis, encara que no ho diguis, però difícilment faré el que tu diguis i no facis."
- "Quan t'expliqui un problema meu, no em diguis "no tinc temps per tonteries" o "això no té importància", tracta de comprendre'm i ajudar-me."
- "I estima'm i digues-m'ho. A mi m'agrada sentir-t'ho dir, encara que no creguis necessari dir-m'ho."

Patufa

PICAR NO ÉS EDUCAR

PICAR NO ÉS EDUCAR.
Dieu-li com vulgueu, però no en dieu EDUCAR.
Picar no és educar.
Picar és demostrar que mana el més fort.
Un dia, el vostre fill/a serà més fort que vosaltres.
Picar no és educar.
Picar ensenya a obeïr per POR. Amb POR. No per voluntat.
Picar no és educar.
Picar fa MAL. Potser momentàniament. Potser una breu estona. Potser només un instant.
Però picar fa mal.
Picar no és educar.
Picar danya psicològicament. Fa mal psicològicament. Et sents DÈBIL, INDEFENS, CONFÓS, PERDUT.
Picar no és educar.
Picar genera POR. Després DESCONFIANÇA. Més tard DUBTE. Finalment RÀBIA. IMPOTÈNCIA. ODI. Aquests sentiments vols que el teu fill/a senti per tu?
Picar no és educar.
Picar demostra falta de RECURSOS. Falta de VOLUNTAT per buscar-ne. Falta d'AUTOCONTROL. Falta de RESPECTE.
Picar no és educar.

Com pots educar ensenyant al teu fill a OBEÏR PER POR, QUE MANES TU PERQUÈ ETS MÉS FORT?
Com pots educar si ensenyes a RESOLDRE ELS CONFLICTES MITJANÇANT LA VIOLÈNCIA?

PICAR NO ÉS EDUCAR.
I RECORDA QUE UNA "BOFETADA A TEMPS" , TAMBÉ ÉS PICAR.

natrix

Abracem els nostres fills

Us copio un article extret de la web Holistica.net que m'ha agradat molt i crec que ajuda a reflexionar sobre un tema polèmic avui en dia, en vista de la preeminença de les teories conductistes en la criança dels infants.
M'he permès el luxe de ressaltar en negreta el que més m'ha agradat...
Ja em direu què us sembla.

Patufa

¿Reciben los bebés suficientes abrazos?

Los científicos saben bien que todas las crías de mamíferos necesitan un mínimo de contacto para lograr un desarrollo normal. Los cachorros necesitan ser lamidos, o tocados en el caso de los primates, para alcanzar una madurez adecuada. Se han hecho experimentos con roedores y con monos a los que se les privaba de contacto físico, únicamente recibían alimento, y al crecer se convertían invariablemente en adultos anómalos, incapaces de socializarse de manera adecuada ni de cuidar de forma eficiente a sus propias crías. (De hecho, en francés existe la expresión `un oso mal lamido´ para referirse a alguien insociable o de trato difícil.)

Por desgracia este experimento se hizo también con humanos: el emperador Federico II ordenó que varios bebés fuesen aislados y recibiesen tan sólo alimento y cobijo de sus cuidadoras, prohibiendo que les dirigiesen la palabra o cualquier muestra afectiva, con el fin de averiguar en qué idioma hablarían primero. Todos murieron.

También a comienzos del siglo veinte, el pediatra americano Fritz Talbot, alarmado por la elevada mortalidad de los menores de 2 años en clínicas y orfanatos, donde teóricamente los bebés disponían de cobijo y alimento, viajó a una clínica alemana donde los niños diagnosticados con marasmo ( enfermedad de origen desconocido que se caracterizaba por pérdida de peso, abatimiento y desgana entre otros síntomas, y que acababa con la vida de un alto porcentaje de ellos) lograban sobrevivir. Allí halló a una mujer, Anna, corpulenta y ya mayor, que acarreaba permanentemente unos cuantos pequeñuelos. Cuando los niños perdían las ganas de vivir y comenzaba este proceso, Anna los llevaba en contacto con ella a todas horas, contraviniendo las normas que imperaban en la época que decían que a los niños debían cogerles lo mínimo necesario para su higiene y alimentación para que no se echaran a perder.
Los niños de Anna sobrevivían siempre, y Fritz talbot quedó tan impactado que a partir de entonces se dedicó a difundir la idea de `atención amorosa´.

Más recientemente, el New York Times ha publicado un artículo sobre el papel crítico del contacto en el desarrollo infantil en el que se menciona `el estancamiento psicológico y físico de niños privados de contacto físico aunque por lo demás bien alimentados y cuidados´ (Goleman, 1988).

La cuestión es ¿reciben los niños occidentales el suficiente contacto físico para completar su desarrollo de forma satisfactoria? ¿Cuánto contacto exactamente se necesita para crecer sano emocional y afectivamente?. No lo sabemos, lo que sí sabemos es que en nuestra civilización desde hace unos cien años se hacen las cosas de manera muy diferente con los bebés a como se ha hecho siempre. Pertenecemos a una de las pocas culturas del mundo donde en la actualidad lo general es que los niños duerman solos, incluso en habitaciones separadas desde la más temprana edad. Donde muchos bebés van de la cuna al carrito y del carrito a la hamaca durante meses con el fin de que no se acostumbren a ser cogidos. Cuando damos un paseo de tres horas llevando al bebé en un carro, aunque nos parezca que hemos pasado la tarde con él, podemos tener por seguro que la sensación del bebé ha sido de no-mamá durante todo ese tiempo. Algunos además, pasan más de ocho horas al día en guarderías donde existe una cuidadora por cada ocho niños.

En España, los índices de lactancia, un modo de alimentación que asegura un saludable contacto `piel a piel´, son todavía muy inferiores a los de otros países, y algunos `expertos´ de gran difusión aseguran que lo mejor es ignorar sus llantos cuando los bebés, como inteligentes mamíferos cuyo instinto les dice lo que necesitan, luchan para cambiar eso. Parece que se está haciendo con los niños un gran experimento de resultados inciertos.

Cuando una mamá humana tiene un hijo, montones de expertos, familiares bienintencionados, y fabricantes de artilugios para bebés tratan de influir sobre ella utilizando todo tipo de argumentos. La mamá humana quiere a su pequeño con locura y quiere darle lo mejor, pero duda entre tanta información contradictoria, así que puede que se decida por una determinada tendencia o puede que varíe su forma de hacer las cosas en su búsqueda de la crianza óptima, y sufre mucho pensando si lo estará haciendo bien o no. Un día se fija en los animales: las gallinas, las vacas, las musarañas y las leonas, que siguen su instinto ancestral y son madres perfectas. Jamás dudan, jamás actúan de manera arbitraria o incoherente y desde luego, nunca malcrían a sus hijos consintiéndoles demasiado o alejándolos antes de que estén preparados. Su aportación de contacto físico es continua, tal y como les dicta su instinto. También del mismo modo siguen su instinto otras madres humanas en algunos sitios del planeta, donde los bebés son llevados a la espalda, duermen siempre en compañía hasta que son los suficientemente mayores para arreglárselas solos, las lactancias son prolongadas y sus llantos siempre son atendidos, tal es el caso de los ¡kung en África o de algunas tribus inuits del Norte de Canadá. En estas tribus, por cierto, los casos de cólicos son casi inexistentes y la salud emocional de sus individuos es notablemente superior a la de la media occidental.

Como conclusión parece ser que tocar, coger y abrazar a los bebés es una de las mejores cosas que se pueden hacer para garantizar su correcto desarrollo emocional y afectivo y toda una inversión para el futuro: está escrito en el instinto de cualquier mamífero saludable. Así que, como alguien decía una vez `cree en el llanto de tu hijo, abrázalo, consuélalo, tenlo cerca de ti y no le niegues ni un solo abrazo, ni una sola vez le escatimes tu contacto, porque para un bebé pequeñito el ansia de ser cogido puede ser tan acuciante como la necesidad de comer ´.

Natalia Suárez Acero

El nostre fill ens entén

Sí, i desde ben petit. I ho dic per bé. És a dir, no em refereixo al que molta gent diu (tant del carrer, com suposats pediatres i entenedors del comportament infantil) : que ens entén i ho utilitza per torejar-nos, fer-nos la punyeta o fer-nos xantatge emocional, que ens entén i se n'aprofita... Tot al contrari.
Està demostrat que als pocs dies de néixer, ja reconeix la veu que li és més familiar i propera, la de la mare; i poc a poc va assimilant les seves tonalitats, modulacions i expressions. La seva capacitat de parla no s'establirà fins més endavant, a partir de l'any, quan començarà a dir paraules soltes, després frases senzilles, i així fins arribar al dia en el qual ens arribarà quasi a cansar a base de preguntes, explicacions i promeses. Però la capacitat de comprensió l'assoleix molt abans. Ens entén quan li diem que és el nostre "torronet de crema", quan li diem que és el més guapo del món, o quan li expliquem que el papa és fora però que arribarà desseguida i l'omplirà de petons...Ens entén quan comencem a dir-li "això no", "no tooquis", "ves amb coompte"...Quan li preguntem "que vols venir amb la mama?" i aixeca els braços, quan li diem "que vols el pipo?" i para la mà amb un gran somriure, quan li expliquem que "t'has de menjar aquesta verdura tan bona que t'ha fet la mama, que així creixeràs mooolt i molt" i obre la boca davant la cullera... Ens entén quan li parlem amb amor, paciència i bones maneres.
Doncs si ens entén, perquè no ho utilitzem per comunicar-nos amb ell, des de ja? No estic dient d'establir converses amb ell, com si parléssim amb l'amic de tota la vida, però sí que dic que el nostre fill no és un ninot de cera inert, amb ell podem interactuar des de ben petit de diferents maneres: amb carícies, amb imatges, amb música...perquè no amb la paraula?
No és millor, quan el nostre fill s'entesta a no menjar-se el plat de sopeta, en comptes d'enfadar-nos i dir-li cridant que s'ho ha de menjar perquè li diu sa mare, que si no s'ho menja és "dolent i la mama s'enfada", explicar-li dolçament que ho ha de fer, perquè així creixerà, perque després vé el pollastre que tant li agrada, perque en acabat podrà jugar una estoneta? No és millor, quan no vol dormir, parlar-li a cau d'orella, suau i dolçament, i dir-li que ha de dormir i descansar, que la mama és allà, que no el deixarà plorant...
No és millor fer servir la comunicació amb ell? La comunicació sensitiva: acaronant-lo, agafant-lo, somrient-li, fent que senti el teu alè, el teu cor, ; i la comunicació verbal: xiuxiuejant-li paraules dolces, explicant-li que ha de dormir i somiar, que ha de menjar, que és el "torronet de la mama" i que no el deixarà mai...

O com preferirieu vosaltres que us tractéssin?

Patufa

El perquè del nostre nom

Grup de Suport a la Criança de Girona.
Analitzem-ne el significat:
Grup, perque som una colla de mares, de procedència diversa, amb fills d'edats diferents, amb vivències, pensaments i experiències de tota classe, però amb un objectiu que ens uneix: la voluntat de fer créixer els nostres fills amb amor. ( Per cert, de moment només som mares, però sabem que ben aviat molts pares i professionals se'ns uniran!)

de Suport, perque cadascuna de les experiències que vivim com a mares, si bé són personals i intransferibles, poden ajudar a altres mares, pares i familiars a veure punts de vista diferents als que en un moment determinat ens aferrem. Llegir, escriure, parlar o escoltar, tot és benvingut. Compartir dubtes, pors, alegries i també tristors, aquesta és la finalitat.

a la Criança, perque tots els components d'aquest Grup pensem que la millor manera d'educar els nostres fills (actuals i futurs) és en l'amor, el respecte, la dedicació i el compromís, que és el que creiem que fomentarà la confiança i la comunicació entre nosaltres i els nostres fills tota la vida. Per nosaltres termes com "alletar a demanda", "dormir sense llàgrimes" o "coallitar" formen part del nostre vocabulari, sense ser motiu d'exclamació, burla o oposició. Creiem en l'instint i en l'amor. No creiem en mètodes ni en teories, sino en experiències i emocions. No volem jutjar ni adoctrinar, tansols aportar el nostre granet de sorra a qui ens vulgui escoltar, i fer que la vivència de ser pares sigui un camí un xic més fàcil.

de Girona, doncs perque de moment és on hem decidit trobar-nos físicament, però som de tot Catalunya, i esperem tenir aviat companys i companyes de la resta d'Espanya i del món! Qui sap? Potser d'aquí un temps haurem de canviar el nom.... Aquest blog serà el nostre punt de trobada emocional, on tothom hi serà benvingut.

Quan neix un nen, neixen tres persones: un fill, un pare i una mare. I tots tres se senten igual de desprotegits davant la seva nova vida. Un xic d'ajuda no vindrà pas malament, oi?

Patufa

Ajudant a crèixer a l’Amàlia (9 + 7 mesos)

Estic encantada de que finalment aquest grup hagi començat a caminar.

Ser mare és com diu tothom una experiencia meravellosa i bla, bla, bla… pero no deixa de tenir moltes cares negatives i dures. En aquests moments per exemple per poder escriure això, haig de comptar amb l'ajut del meu home que està jugant amb la nostra filla, si no no ho podria escriure. Crec que la part més negativa de la maternitat (almenys per mi) ha estat l'entorn… i es que tothom ha estat mare, és pediatra i sap com fer les coses en tots moments i l'esport nacional és criticar qualsevol cosa que facis (tan si està bé com malament, l'important aquí és criticar). Per això crec que és de vital importància tenir un grup d'ajuda, comptar amb algú que et donarà un cop de mà i amb qui compartir les pors, les alegries i que et donarà consells i crítiques positives. Ser mare és molt difícil però si no estàs sola és d'agrair.

Jo sé que no ho faig 100% bé però hi ha algunes coses en les que crec, sobre les que he llegit i de les que m'he informat i encara que la meva filla no dormi 11 hores cada dia, no penso fer servir el mètode Estivill i encara que no s'engreixi tan com la filla del veí no li vull donar papilles preparades, ni pa amb pernil dolç, ni galetes i encara que parli més tard perque li parlem en dues llengües, doncs no passa res. En algunes de les meves conviccions no estic sola… hi sou moltes de vosaltres i per això crec en un món sense Estivill, sense mini-parques, amb mares donant el pit al mig de la rambla mentre prenen un café, amb pediatres que et diguin »ho estàs fent molt bé« enlloc de mirar nomès el percentil ….

Ajudant a crèixer a l’Amàlia (9 + 7 mesos)