Co-llit, societat i tele

Aquest títol tan estrany vé a compte d'un programa de televisió que van fer diumenge passat, 24 de febrer, a Tv3 i que es diu "Qui els va parir". No sé si el coneixeu, per això us he deixat l'enllaç.

Aquest dia, el programa tenia dos temes principals: els polls i el co-llit, el tema que em va interessar.

El co-llit, pels qui no sàpiguen el que és, en el nostre context és senzillament la pràctica de dormir amb els fills al mateix llit.

Per il·lustrar aquest tema, van gravar una nit a casa d'una familila formada per l'Alba, el seu marit i els seus fills, en Roc i la Jana. A l'Alba, les creadores del Grup de Suport la coneixem gràcies al fòrum on coincidim, i ella i el seu marit van explicar al programa com s'ho fan a l'hora de dormir tots junts. En el vídeo vam veure com dormien durant la nit coallitant els quatre, com explicaven que poden tenir una vida sexual satisfactòria encara que dormin plegats (veig que és una pregunta recurrent... en aquest cas la Jana n'és una bona prova, no?) , i com l'Alba deia que dormirien junts fins que els nens creiéssin convenient. També van fer una afirmació molt valenta (i gairebé "provocadora" en aquests temps que corren...), que és que ells no han deixat mai plorar cap dels seus fills, i que no ho faran mai.

Al plató, l'Helena Garcia-Melero (periodista, coneguda pels Telenotícies) "confessava" que a casa seva ells quatre també practicaven el co-llit, i també ho feia en Lluís Gavaldà, cantant d'Els Pets. Una psicòloga convidada, en canvi, desaconsellava completament aquesta pràctica, amb els arguments de sempre: els nens necessiten ser independents, necessiten el seu espai, i per tant dormir separats dels pares...

El que em va agradar del programa, a part que va mostrar el coallitament com una opció ben vàlida, és la sensació de normalitat que van transmetre tant la familia de l'Alba al vídeo, com la periodista i el cantant al plató. M'explico: per primera vegada no vaig veure el co-llit a la televisió interpretat com una mena de desviació o una moda "hippy" d'uns pocs pares, minoritari, propi de persones... raretes.

Dieu-me innocent, però crec que persones reconegudes, que per molta gent són tan quotidianes que gairebé sembla que formin part de la seva vida ( em refereixo a persones que surten sovint a la tele o a altres mitjans i que tenen un mínim de credibilitat ), parlin amb tota naturalitat de temes com el co-llit, el no deixar plorar, la criança afectiva, etc. ajuda a que la gent pugui veure aquesta manera de criar amb uns altres ulls.

Per que siguem francs, si molta gent considera que el Mètode Estivill és boníssim, és el més natural i lògic, i el millor que es pugui fer a l'hora d'educar els nostres fills, és perque durant aquests últims anys ens han bombardejat mediàticament: entrevistes, reportatges, regal del ditxós llibre en els súpers, etc.

No sé què n'opineu vosaltres, però a mi aquestes coses m'agraden, ajuden a normalitzar un xic tot aquest caos d'opinions, teories, etc.

Us deixo uns quants enllaços on es parla del co-llit, per si voleu més informació

Diferents articles sobre el co-llit, de Crianza Natural

Qué opinas sobre el colecho? Bebés y Más

Conclusiones de la encuesta sobre el colecho, Bebés y Más

Patufa

Michel Odent:"El bebé es un mamífero"

Estic acabant de llegir el llibre "El bebé es un mamífero", de Michel Odent, reconegut obstetra que va introduïr el part a l'aigua i sales de part acollidores a la maternitat de Pithiviers, a França, ja fa més de 30 anys. Odent és considerat una autoritat internacional en l'atenció al part dins els moviments per la humanització del naixement.

Deixant de banda que algú, quan va sentir que estava llegint aquest llibre, només se li va acudir a dir "vaja, que intel·ligent aquest paio! Si ja ho sabem que som mamífers...no ha descobert res de nou!", aquest és un llibre molt recomanable per totes aquelles persones que creuen en un part respectat i respectuós, que pensen que ni l'embaràs és una "malaltia" ni el part ha de ser una intervenció, que volen tornar als orígens, a la naturalitat, a l'arrel mamífera.

És un llibre curt i fàcil de llegir, que no sé si ho és, però crec que hauria de ser un dels llibres de capçalera de llevadores i llevadors, obstetres i fins i tot ginecòlegs.

"El bebé es un mamífero" reflecteix amb molta claredat i vehemència la idea d'Odent del que ha de ser el naixement: un procés respectuós amb la mare i el nadó, sense violència, íntim, natural, mamífer...

Amb expressions com "reflex d'ejecció fetal", "por fisiològica", "hormona de l'amor", "instint de nidificació", "deshumanització del part" o "revolució calostral", Odent ens endinsa al món del part com a fet natural, eliminant allò específicament humà i satisfent les necessitats com a mamífers que som.

Us el recomano, canviarà la percepció que teniu del part i del que l'envolta. I, encara que alguna afirmació us sobtarà en un principi (com la de que el pare de la criatura no hauria de ser present al part), els arguments que dóna són sòlids i interessants, i que fa que la seva lectura no deixi indiferent.

Finalment, us deixo un fragment que a mi em va emocionar fins a límits insospitats. Espero que a vosaltres també.

Patufa

Para dar a luz a su bebé, la madre necesita "privacy", no sentirse observada. el bebé que acaba de nacer necesita pegarse a la piel de su madre, al olor de su madre, al pecho de su madre... necesidades que los humanos han aprendido a descuidar, a ignorar, incluso a negar.

Las sociedades humanas -tribu, familia extensa, padre- tienen lecciones que aprender tanto de nuestros primos más cercanos como de los lejanos.

No hace falta que nos preocupemos por la humanización.

Cuando los grupos humanos hayan encontrado su papel protector de la madre y su bebé -en lugar de inmiscuirse en su relación- la humanización vendrá por sí sola. La madre sabrá cómo usar la libertad de manos y brazos que nos proporciona nuestra especie... y descubrirá el arte de mecer. Sabrá acompañar su ritmo y su balanceo con sonidos melódicos, con palabras... y la auténtica lengua materna, la que enseñan las canciones de cuna, renacerá.

Michel Odent, El bebé es un mamífero

Alletament matern i societat : escola bressol i tornada a la feina

A finals de l'any passat la Generalitat va editar aquest fulletó titulat Alletament matern a les escoles bressol i llars d'infants.

L'he trobat avui a la llar d'infants de la meva filla i m'ha semblat interessant.
Dóna informació genèrica sobre el beneficis de la lactància materna, les garanties que han d'oferir les escoles bressol i llars d'infants a la mare alletadora, i consells sobre extracció, manipulació i conservació de la llet materna, molt útils un cop la mare torna a l'activitat laboral, tant si porta el seu fill a una llar d'infants o si el deixa amb un cangur.

Com que la principal causa d'abandonament de la lactància materna abans dels 6 mesos mínims que estableix la OMS és la reincorporació al món laboral de les mares, crec que és un tema prou important com per donar-ne informació (que per cert ja es va tractar a una reunió del Grup, però segurament se'n tornarà a parlar més endavant)

Primer de tot, què és el ens ha d'oferir una escola bressol/llar d'infants en el cas que estiguem alletant el nostre fill? Segons el fulletó de la Generalitat:

Les escoles bressol i les llars d'infants han de garantir:

-La possibilitat que la mare doni el pit al seu fill o filla a la mateixa aula o en un altre espai de l'escola, posant especial cura que això es faci amb el màxim respecte tant per als propis ritmes individuals com per als del grup.

-La possibilitat de guardar la frigorífic/congelador del centre les unitats de llet materna aportades per la familia per a cada dia. En aquest cas és necessari que la llet arribi degudament emmagatzemada i transportada en nevera portàtil o bossa isotèrmica, en dosis d'una sola presa i en el mateix recipient que s'usarà per administrar la llet a l'infant (etiquetat amb el nom del nen o nena i ladata de consumició). El personal ha de mantenir la llet al frigorífic/coneglador i l'ha d'escalfar en el moment de donar-la a l'infant.

-La familia ha d'establir amb la direcció del centre un acord en aquest sentit.

Quan la mare sap que tornarà a treballar el primer que ha de fer és planificar la lactància, informant-se a la seva empresa sobre quines facilitats li donaran dins el respecte als seus drets com a mare treballadora (podrà alletar allà o no, podrà ajuntar o dividir segons li convingui el permís de lactància...), i decidir en funció de les seves possibilitats què i com ho farà.
Tant si porta el fill a la guarderia com si el deixa amb un cangur, ha de tenir clar si podrà fer l'alletament directe o no, i tenir clar que, encara que al principi pugui ser molt dur, al final compensa
És molt útil, si es pot, contactar amb un Grup de Suport a la Lactància, per rebre els últims consells i aclarir dubtes
I com s'ha d'extreure, manipular, emmagatzemar i preparar la llet materna en cas de no poder alletar directament en alguna de les preses del dia?

Extracció i manipulació de la llet materna:

-S'han de garantir les mesures higièniques : fer servir envasos de vidre o plàstic dur aptes per a ús alimentari, o bosses de plàstic d'un sol ús especialment fabricades per emmagatzemar-hi la llet materna

-L'extracció de la llet es pot fer de forma manual o amb l'ajut d'un tirallets.

-Les diferents quantitats de llet que es vagin extraient al llarg del dia es poden mantenir juntes, sempre que les quantitats prèviament extretes s'hagin mantingut al frigorífic. És convenient emmagatzemar-la en petites quantitats que en facilitaran la posterior descongelació si cal (entre 60 i 120 ml)

-La llet fresca es pot ajuntar amb la congelada sempre que la primera hagi estat refredada almenys mitja hora al frigorífic, i que sigui menys quantitat que la llet congelada.

Temperatures de conservació de la llet:

-De 4 a 10 hores a temperatura ambient ( a més temperatura, menys temps es conserva fora del frigorífic)

-Fins a 8 dies al frigorífic, entre 0º i 4º

-2 setmanes en congeladors integrats dins un frigorífic

-3-4 mesos en congeladors combi (nevera i congelador en portes separades.

-Fins a 6 mesos en congeladors independents, a temperatura constant de -19º

Escalfament i descongelació de la llet:

-La llet s'ha de descongelar i/o escalfar ficant l'envàs dins un recipient d'aigua calenta fins arribar a una temperatura d'uns 36º, que és com surt del cos.

-No s'ha d'escalfar la llet al foc, ni directament ni al bany maria, tampoc al microones, perque no pot arribar al punt d'ebullició per no destruir els seus nutrients.

-Si la llet ha estat congelada i descongelada, es pot refrigerar fins a 24 hores per fer-la servir posteriorment. No s'ha de tornar a congelar.
Us afegeixo uns enllaços més per aquest tema.

Dona i Mare : alletament i extracció de la llet materna

AEPED

AlbaLactànciaMaterna, guia per l'extracció de la llet materna

AEPap

Las Hijas de Hirkani, llibre recopilatori de La Leche League Internacional (casos a Iberoamèrica)

Patufa

Encara som pocs els que pensem així...

Aquest és el pensament que em va venir al cap ahir diumenge després d’escoltar una entrevista al Dr. Carlos González que li van fer a RAC1 al programa Via Lliure (podeu escoltar-la aquí, busqueu el programa Via Lliure del dia 18/02 a les 11h)

L’entrevista li feien en motiu de l’edició en català del seu reconegut llibre Bésame Mucho, que es titula Omple’m de petons.

González, com sempre, va exposar les seves idees molt respectuosament. No va entrar en polèmiques ni desqualificacions, tot i que sempre s’entenia molt bé quan parlava del mètode Estivill. Va repetir diverses vegades que ell no explica cap mètode, sinò que senzillament proposa una criança respectuosa amb el nen, on primer es pensa en ell i el seu benestar, on l’infant no és vist com un enemic ni com un maquinador, i on els braços, el co-llit i el no deixar plorar es veuen i es viuen com un fet normal, i no com un motiu d’escarni cap als pares ni de desgavell psicològic cap als fills. També va deixar clar que tothom és lliure de fer el que cregui més convenient, i que ell el que fa és informar que a part de la opció A, existeix la B, i que la A no és una veritat absoluta.

Deixant de banda que la presentadora del programa donava la sensació que no es creia gaire res del que deia CG (la seva més gran preocupació era com tenir relacions sexuals amb la teva parella si practiques el co-llit amb els teus fills...) i que semblava més aviat pro-estivill i pro-conductisme (i que consti que no tinc res en contra d’aquesta noia, que em cau bé i em sembla una bona professional, tansols dic la impressió que em va causar), vaig poder constatar que ...com ho diria jo...”hay de todo en la viña del señor”, i el conductisme està mooolt i molt arrelat a la nostra societat.
Van trucar un parell d’oients afins a les idees de CG, que van explicar les seves experiències amb el co-llit o el fet de no deixar plorar. Jo mateixa vaig enviar un mail, on explicava com havia canviat la meva visió de la maternitat la lectura del Bésame Mucho i on agraïa que l'entrevistéssin i parlessin de la seva filosofia, ja que sembla que només existeixi SantEstivillJoTincElMètodeInfalibleiLaRestaSónTonteries...
Però la resta, incloent la presentadora com deia abans, van arribar a expressar bestieses tals com la de dir que és mentida que els mamífers coallitin i no tinguin comportaments conductistes, perque els gossos bé que són mamífers i fan pipí on els ensenyes, i els eduques i et creuen... (???????????????). Haig de confessar que amb el senyor que va dir això vaig flipar, perque a més anava de condescendent amb CG dient que ja l’entenia, que en un món ideal sí... però clar, la realitat és una altra...
Una altra persona, una dona crec recordar, va trucar dient que la vida és dura, i que als nens no se’ls ha de protegir i mimar, sinò preparar per la duresa de la vida....que avui en dia els nens estan molt malcriats i no es pot anar per la vida agafant-los sempre, etc etc... bé, un seguit de bestieses, que, potser dites d’una altra manera i argumentades (l’argumentació és imprescindible i aquí ningú argumenta però tothom opina) s’haurien pogut entendre i debatre, però que, mogudes pel simple esperit de contradicció i del “jo tinc raó, perque m’ho han ensenyat així”, sonen a burrades d’alt nivell.

En acabar l’entrevista em va quedar un regust amarg a la boca.

Serà possible que sigui tan difícil d’entendre el que diu CG?

Realment és tan complicat pensar que el teu fill és bo, que necessita afecte per sobre de tot, que pots tenir una vida plena i completa sense haver d’aplicar mètodes conductistes?

Sempre he dit que qualsevol extrem és dolent, i sé que inconscientment alguna vegada se m’escaparà alguna actitud conductista amb la meva filla (crec que és inevitable, la nostra generació s’ha criat majoritàriament sota aquest prisma conductista ), però també sé que conscientment, sempre que pugui, seguiré el meu instint de mamífer, abraçant i protegint la meva cria, dormiré amb ella sempre que ho necessiti, li estalviaré tots els plors que pugui...en definitiva, la criaré utilitzant la meva millor arma: l’amor.

Patufa

Ets una meravella

He trobat aquest video... recita un fragment de l'anomenat "testament de Pau Casals" que ja havia posat en un altre post, acompanyat de fotografies de l'anne Geddes.

Mireu-lo i disfruteu....

Patufa

Baby Blues

La majoria de mares primerenques, més o menys entre 3 i 5 dies després del part, pateixen uns canvis físics però sobretot psíquics que acostumen a espantar-la (a ella mateixa i als que l’envolten, la seva parella principalment): canvis d’humor, estats d’irritabilitat, atacs de plor sense raó ni consol, augment de la susceptibilitat, dificultats per dormir, pèrdua de gana... Tots aquests símptomes s’engloben dins el que s’anomena Baby Blues, una lleu depressió post part considerada del tot normal, i que pot durar només unes hores o tardar a desaparèixer uns deu o quinze dies.
A què és degut aquest Baby Blues? El factor clau és el desajust hormonal que es produeix un cop s’ha parit: la progesterona i l’estrògen, que durant l’embaràs han pujat considerablement els seus nivells, a les 24-48 hores d’haver parit inicien un descens en picat per arribar als seus nivells normals. Però també s’hi ha d’afegir els canvis en els patrons de son (el nadó no acostuma a dormir gaires hores seguides), el desgast fisiològic durant la lactància, i sobretot la consciència del gir que està fent la teva vida des del moment en què t’has convertit en mare.
Hem de ser conscients que aquest estat d’ànim és perfectament normal, i que recolzant-nos en els nostres éssers estimats o en Grups de Suport formats per mares que estan passant o han passat pel mateix, aconseguirem que aquest episodi passi més ràpidament.

Ara bé, també hem de tenir clar que si aquest estat d’ànim es manifesta de manera molt intensa i dura més de 2-3 setmanes, podem estar davant d’una depressió post-part (DPP), molt més greu i perillosa per nosaltres. Es diferencia del Baby Blues sobretot per la seva durada i intensitat, i pel progressiu allunyament psico-físic del nadó (la mare no es veu capaç de comunicar-se i relacionar-se amb el seu fill i se n’allunya, deixa de cuidar-lo). En aquest cas és imprescindible que la mare sigui visitada per un metge especialista que l’ajudi a recuperar-se.

Patufa

MAMA, NO TINC SON!

Qui més, qui menys, algú s'haurà trobat alguna nit amb uns ullets esbatanats que diuen: MAMA, NO TINC SON!!!

Algunes ens hi hem trobat més d'un dia i més de dos. Algunes vegades ho solucionem amb els consells de tal metge o amb les recomanacions de tal amiga... D'altres, desesperats, ens llegim llibres i llibres i articles i tot allò que ens cau a les mans que estigui relacionat amb el son dels infants.

Després de nits genials i de nits terribles, després de nits dormint tots a casa com lirons i de nits en vetlla, farcides de gemecs, sorolls, malestar i preocupació, he trobat el qüid de la qüestió!

Senyores i senyors: EN LA INFÀNCIA, LA SON ÉS MOLT VARIABLE.

Si en conjunt els fills dormen poc de nit, NO ET PREOCUPIS. Si et sembla que durant el dia estan espavilats i no es mostren cansats, significa que TOT VA BÉ.

Una altra cosa és que nosaltres no anem bé. Això... ja són figues d'un altre paner!!

heidi

Remeis naturals

A la era de la informació, on la modernitat sembla que és quasi un dogma, existeix encara un petit racó per les tradicions, les llegendes, les supersticions i la remeieria.
La remeieria, és a dir la cura amb remeis naturals, persisteix a la nostra societat tot sovint d'amagat de la medicina "oficial", encara que ni l'una ni l'altra estiguin del tot contraposades.
També dits remeis casolans, perque acostumen a utilitzar ingredients fàcils de trobar als armaris de casa, els remeis naturals abarquen tot tipus de malalties, malestars, estats d'ànim i fins i tot emocions.

A l'hora de tractar un malestar del nostre fill, és de calaix que hem de consultar al pediatra, homeòpata o el metge que el porti (i més avui en dia i a les latituds on vivim, que no tenim problemes seriosos en el tema de cobertura sanitària), però també és cert que moltes vegades provar un remei natural no fa cap mal, tot al contrari, ja que pot alleujar o fer passar el mal sense necessitat d'utilitzar medicaments farmacèutics, que, encara que molt útils, no deixen de ser productes sintètics i químics.


Alguns remeis coneguts són els que es fan amb ceba, per alleugerir la tos i la mucositat (en xarop, cataplasma o infusió). També s'utilitza molt el fonoll i la camamilla pels problemes intestinals, l'aloe vera per problemes de la pell o la farigola, que s'utilitza per quasi bé tot.
En una "farmaciola natural" (no sabia com dir-ne) no hi haurien de faltar: la farigola, l'aloe vera, la ceba, l'oli d'oliva o la mel. Però també molts d'altres productes hi podrien formar part.


N'hi ha tants i tant variats que potser seria divertit que ens escrivíssiu i ens n'expliquéssiu: remeis casolan que apliqueu als vostres fills, que us han donat a vosaltres de petits o que n'hàgiu sentit parlar. Dieu-nos-els, i els anirem recopilant. Més endavant farem un post reunint-los tots. Va vinga, animeu-vos!!!


Nosaltres en deixem 2:


-Irritacions a la pell: arrencar una o varies fulles de aloe vera. Pelar-les. Posar-les en un morter amb un bon raig d'oli d'oliva o oli d'ametlles Aixafar fins que quedi una consistència com una pomada
-Tos "enganxada" (amb moc): talleu una ceba a rodanxes. Poseu-la en un plat gros, de costat. Afegiu una culleradeta de mel a cada rodanxa. Tapeu el plat amb un drap i inclineu-lo una mica. Deixeu reposar 24 hores, coleu el suc que han deixat anar i doneu-ne un parell de cullerades quan veieu que el nen tus. Guardeu el xarop a la nevera només tres o quatre dies.


Patufa

Mal dia a la feina

A veure...com puc relacionar aquest video que us penjo amb aquest blog de criança...

- Que si tenim mal dia a la feina els nostres fills ho notaran?
- Que val més no estressar-se a la feina, perque sinò t'ho emportes a casa?
- Que treballar és dolent?
...?

Val més que sigui sincera: tinc un mal dia a la feina, i val més plorar de riure que de ràbia.
Us deixo un vídeo que m'anima molt sempre que l'ordinador se'm penja mil vegades en 10 minuts, o quan la jefa em tracta com si fos un escarbat, la feina em surt per les orelles, la fotocopiadora se li acaba el toner i em taco, o quan s'encalla vint vegades seguides el paper a l'impresora.
poseu els altaveus i penseu que sempre hi ha algú que té pitjor dia que tú...

Patufa

Declaració sobre el plor dels nadons

L'any 2005 un grup de pares, mares, especialistes en pediatria i salut en general, i professionals de l'educació, preocupats pel gir conductista que s'havia donat els últims anys en el camp de la criança, van fer una declaració, que us poso aquí amb l'enllaç a una web que no és la original on es va penjar, ja que ha desaparegut.

Declaración sobre el llanto de los bebés

Aquesta declaració compta amb l'adhesió de molts especialistes, científics i associacions, però també té un punt de polèmica, ja que una de les associacions més importants en l'estudi de la infancia i les teràpies primals, la Associación Primal, no hi va donar suport, perque considera que el que s'ha de fer és NO deixar plorar mai el nen sol, en qualsevol circumstància. L'Associació explica que hi ha plors que es produeixen per processar o descarregar experiències emocionals, i a la Declaració això no es diu. Us deixo l'article en el qual exposen les seves raons:

Asociación Primal: sobre la Declaración.

Es pot estar més a favor d'una postura que de l'altra, encara que acaben dient el mateix: que no s'ha de deixar plorant el nen.

He pensat que és bo conèixer les dues posicions existents dins una mateixa línia de pensament que aposta per una criança amb afecte, no conductista i més instintiva.

Patufa

"No lo mime demasiado..."

Aquesta frase me l'he trobat dins un article d'aquells que t'envien al teu mail algunes marques de puericultura, que pretenen ensenyar-te trucs suposadament de manera desinteressada, això sí, fent el màxim de publicitat del seu producte.
A allò que anava, l'article tractava sobre "niños aprensivos a los 18 meses" literalment, i deixava anar la frase en qüestió: No lo mime demasiado...

Algú em pot dir què és mimar "massa"?
Quin és el límit?
Quan és que caic en el gran pecat de "mimar massa" un nadó de 18 mesos?
Si l'agafo en braços quan està cansada de caminar, l'estic mimant massa? O és quan la porto al llit amb nosaltres perque ha tingut un malson? O és quan estic al seu costat i deixo que s'amagui darrera les meves cames si no li agrada el panorama que veu?

No sé, a mi aquesta frase automàticament em fa venir ganes d'anar a abraçar i petonejar la meva filla... A vosaltres no?

Patufa

Sobre Ferber i altres energúmens

Us deixo un escrit que a mi em fascina. És llarg, però val molt la pena.
(feu l'exercici de substituïr "Ferber" i "Brazelton" per "Estivill", és clavat)

Patufa

Cada noche, miles de padres, siguiendo la sabiduría común de cómo cuidar a sus hijos, hacen uso de un ritual macabro. Ponen a su bebé de algunos meses en una cuna, salen del cuarto, y estudiadamente, ignoran su llanto. El llanto puede durar de 20 a 30 minutos antes de que el padre pueda regresar. El bebé puede ser acariciado pero no levantado, y el padre debe irse rápidamente, después de lo cual el llanto vuelve. Eventualmente el sueño llega, pero el ritual recurre si el bebé se vuelve a despertar durante la noche. La misma cosa sucede la siguiente noche, excepto que el padre debe esperar cinco minutos más entre el tiempo que va a ver a su bebé y lo consuela acariciándolo. Esto dura una semana, dos semanas, tal vez un mes. Si todo va bien, finalmente llega el día en que el bebé se duerme solo sin llorar, y no toma alimento durante toda la noche. Mamá y papá sienten que “ya lo consiguieron”.
Esto se conoce como “Ferberizar” a un niño, por Richard Ferber (al cual imita el Dr Estivill) el experto americano más conocido en sueño infantil.
Muchos padres piensan que sus consejos para dormir a los bebés son agonizantes, pero persisten , porque les han dicho que no le hacen daño al bebé. Ferber dice que este ritual es el proceso natural del niño para aprender a dormirse solo. Lo que suena para el oído no entrenado como un bebé luchando en protesta desesperada de abandono, es descrito por Ferber como un niño “aprendiendo nuevas asociaciones”.
En este punto, les diré mi propia experiencia: Mi esposa y yo somos Ferberizadores fallidos. Cuando nuestra primera hija demostró que podía llorar por 45 minutos sin parar, nos dimos por vencidos y la dejamos dormir en nuestra cama. Cuando nuestra segunda hija nació tres años después, ni siquiera nos molestamos en armar la cuna. Ella no era muy chillona, y parecía una buena candidata para la Ferberización, pero descubrimos que nos gustaba dormir con un bebé.

¿Cómo tuvimos el valor para desafiar la sabiduría y los consejos populares de como hacer dormir a un bebé? Esto nos lleva a nuestra segunda experiencia (peligrosamente familiar para muchos lectores): Darwinismo.
Para nuestra especie, el arreglo natural para la noche es que los niños duerman cerca de sus madres por los primeros años. Por lo menos es la norma en las sociedades de cazadores grupales, lo más cercano que tenemos al ambiernte social del cual los humanos evolucionaron. Las madres amamantan a sus hijos para dormir y luego amamantan a libre demanda a través de la noche. Suena cansado, pero no lo es. Cuando el bebé llora, las madres amamantan como un reflejo, a menudo sin despertarse del todo. Si llegara a despertar y estar completamente consciente, se duerme rápidamente junto con el bebé. Como el padre, que puedo dar fé de esto, uno no se despierta completamente.

Así que la Ferberización, es antinatural.
No necesariamente quiere decir que sea mala. La técnica puede no ser dañina (aunque de hecho si lo puede ser, como veremos a continuación). No intento quitarle a Ferber su derecho de predicar la Ferberización o de los padres a practicarla con tal de dormir en paz. Cada quien sabe lo que hace.
Lo que es molesto es que Ferber solo acepta su método como el bueno. El implica que si los padres no siguen su método, están cometiendo un delito, como si los bebés necesitaran dormirse solos en su cuarto. “Aún si tu y tu hijo parecen felices de compartir la cama durante la noche”, escribe Ferber, “y aún si parece dormir bien en tu cama en la noche, a la larga este hábito no puede ser bueno para ninguno de los dos.” En la televisión he visto a un padre admitir con verguenza ante el famoso gurú del cuidado de los bebés T. Berry Brazelton que le gusta dormir con su hijo de 3 años. Uno pensaría que el pobre padre “cometería incesto”.
¿Por qué exactamente es malo dormir con los niños? . El aprender a dormir solos, dice Ferber, ayuda a tu hijo a “verse a si mismo como un ser individual”. No lo entiendo. No es nada obvio para mí como un bebé puede desarrollar un sentimiento robusto de autonomía al estar confinado en un pequeño cubículo con barrotes a los lados y sojuzgado sin poder influir en su medio ambiente. (Menos obvio estos días, cuando muchos niños están 40 horas a la semana en guarderías, y necesitan entrenamiento extra de autonomía)
Me encantaría ver evidencia de que eso es correcto, pero no hay ninguna.
Al comparar como se desarrollan los niños Ferberizados con los no Ferberizados, no nos dice nada, ya que los padres tienen muchas otras maneras de críar y las variables no se pueden controlar.
Al carecer de datos, la gente como Ferber o Brazelton hacen afirmaciones creativas acerca de lo que sucede dentro de la cabeza de los bebés.
Ferber dice que si dejas dormir un bebé entre tu y tu esposo(a) “en el sentido de que los separa a los dos, el bebé se puede sentir muy poderoso y preocuparse”. Bueno, él podría sentir eso, supongo, o tal vez puede solo sentirse acurrucadito y calientito. Es difícil de decir (de hecho si se ven “acurrucaditos”).
Brazelton dice que cuando un niño se despierta en la noche y tu te niegas a ir por él. “Tal vez no le guste, pero él entenderá”. ¡Oh, Dios!
De acuerdo a Ferber, el problema de dejar a un niño que tiene miedo de dormir solo, en tu cama es que “tu realmente no estás resolviendo el problema. Debe haber alguna razón por la que tenga tanto miedo”. Claro, debe haberla. Tal vez el cerebro de tu hijo fue diseñado por selección natural a través de millones de años durante los cuales las madres durmieron con sus bebés. Tal vez entonces si los bebés se descubrían completamente solos en la noche a menudo significaba que algo horrible había sucedido, digamos que la madre se la había comido una bestia. Tal vez el cerebro joven está diseñado para responder a esta situación en llorar histéricamente para que algún pariente que lo pudiera escuchar lo pudiera encontrar. Tal vez, para hacerlo más corto, la razón por la cual los niños que al dejarlos solos suenan aterrorizados, es que los niños al dejarlos solos se aterrorizan, tal vez sea eso.
Algunas semanas de terror nocturmo presumiblemente no van a dañar permanentemente a tu hijo.
Los humanos son resistentes por naturaleza.
Si la teoría de Ferber hace daño a los niños, lo hace indirectamente: el negar la leche de la madre al niño durante la noche. La leche materna, se ha descubierto que es como una “placenta externa” cargada de hormonas perfectamente diseñada para ayudar al desarrollo. Un estudio demostró que aumenta el coeficiente intelectual. Presumiblemente, muchos de los beneficios del amamantar se pueden conseguir a través del día. Pero ciertamente no sabemos que un período de 11 horas sin amamantar no haga daño. Y sí sabemos que tal período de tiempo no es parte natural del plan para un bebé de cinco meses, por lo menos para las sociedades de cazadores grupales. O al juzgar a la leche en sí misma: es delgada y acuosa, típica de las especies que amamantan frecuentemente. O al juzgar a las madres: Al no amamantar en la noche, puede causar doloroso hinchamiento o hasta infección en el seno.
Entre tanto, toda la evidencia disponible sugiere que la alimentación nocturna es natural, Ferber dice lo contrario.
Si después de los 3 meses de edad tu bebé se despierta en la noche y quiere comer “es que está desarrollando un problema del sueño”.

Generalmente yo no me quejo de las estructuras sociales patriarcales opresivas, pero el Ferberizar es una buen ejemplo de una de estas.
Como los entusiastas de la “cama familiar” han notado, los doctores varones, que no tienen idea de lo que es la maternidad, han intimidado a las mujeres por décadas a practicar cosas no naturales y destructivas.
Durante algún tiempo los doctores decían que las madres no deberían amamantar más seguido a sus bebés que cada cuatro horas. Ahora admiten que estaban equivocados.
Durante un tiempo, presionaron a las madres a alimentar a los bebés con botella. Ahora admiten que estaban equivocados.
Por un tiempo les decían a las mujeres embarazadas que deberían mantener la ganancia de peso al mínimo (¡y algunas mujeres lo lograban fumando más cigarros!). Equivocados otra vez.
Ahora les dicen a las madres que deben negar el alimento a los infantes toda la noche, cuando los bebés tienen algunos meses de edad.
Ya hay signos de que este “consejo” está por comprobarse que es incorrecto. Aunque Ferber no ha puesto su bandera blanca, Brazelton suena cada vez menos preocupado de los padres que duermen con sus bebés. Mejor tarde que nunca.

Pero en el cuidado de los bebés, así como en las ciencias del comportamiento, generalmente, nos podríamos haber ahorrado mucho tiempo y problemas si reconociéramos que los humanos somos mamíferos, y ponderáramos las implicaciones de este hecho.

Robert Wright es el autor de The Moral Animal: Evolutionary Psychology and Everyday Life

Però quantes dents tenen???

Aquesta és la pregunta deseperada d'uns pares en veure que des de fa mesos i mesos les dents del seu fill no paren de molestar-lo.

Seguint una pauta temporal més o menys regular, ens trobem que el nen cada X setmanes està irritable, tot el dia amb coses a la boca, baveja, menja malament, dorm pitjor, i té les genives inflamades. Tot això és el que la sortida d'una dent provoca en el nen. I és lògic, perque li fa mal (hi ha pediatres que diuen que la sortida de les dents no fa mal... no sé si han tingut fills, perque amb una mini-enquesta casolana es pot comprovar que la majoria de nadons ho han passat força malament...).

Podem ajudar-lo donant-li coses fredes per mossegar: des d'un mossegador fins al mateix xumet posat a la nevera, passant per una carrota (una pastanaga) o un crostó de pa. També fent-li un massatge a les genives, amb el dit o amb un glaçó de gel (molt complicat, ja aviso).
És important eixugar-li bé les bavalles, ja que acostumen a irritar molt la pell. Posar-li crema protectora va molt bé, però si té la pell delicada, no us amargueu...

La dentició no provoca febre, ni diarrees, ni problemes digestius, ni refredats. Però jo crec que les defenses deuen estar sempre baixes en aquests moments, perquè no hi ha sortida de dent que no vagi acompanyada d'algun episodi de febrina (37.5º-38º), alguna diarrea o un culet ben encetat...De totes maneres sempre és aconsellable demanar consell al pediatra quan es dóna algun símptoma d'aquests, hi hagi o no hi hagi sortida de dent.

Però fins quan durarà tot això????
Doncs la cronologia és força variable, però sol anar dels 6 als 36 mesos. Uffff.....
Al final de l'escrit us deixo un esquema de l'ordre de sortida, tot i que val més no agafar-se'l al peu de la lletra, ja que és variable, i el fet que un nen d'1 any només tingui les dues dents incisives de baix no ens ha de preocupar excessivament (el pediatra evaluarà si és un problema o no). A més a més, la genètica hi té molt a veure: si als pares els va tardar molt en sortir, al nen li passarà el mateix, i a l'inversa.

Per tant, val més tenir paciència, alleugerir-li el dolor com puguem, i esperar que el nostre fill sigui dels "ràpids" en la dentició.

Patufa